Escalada a les roques de l'Ignasi: la por i la confiança

Amb un nom tan suggerent espero que tots llegiu el post predisposats: sí, es tracta d'una altra sortida amb el Saitó, el meu company sense feina aficionat a l'escalada... avui però ens hem quedat a prop, a les Roques de l'Ignasi, un indret de Premià de Dalt on hem pogut gaudir de la natura al llarg del matí al temps que per fí he après a fer un 8 per escalar i a assegurar al Saitonman amb un mínim de seguretat (valgui la redundància).

Ens hem dedicat a fer un parell de cinquens i després en Xavi ha provat un parell de sisens sense èxit. Val a dir, que segueixo tenint una forma física pèssima (tot i el temps lliure) i que segueixo tenint molt poca confiança alhora d'afrontar segons quines vies...però bé, d'això es tracta, de guanyar confiança poc a poc.

En Saiton també ha patit, i el fet és que el començament d'una via m'ha fet reflexionar i per això m'he decidit a escriure aquest post: on comença la por de les persones? us poso en situació: començament d'una via, amb una gran fisura vertical davant meu. El saitó l'acaba de fer i m'explica com l'hauria d'encarar: posa els dos braços a la dreta una mica per sobre del cap, em diu, hi ha un bon lloc per agafar-se. Un cop ben situades les mans, puges un peu i el recolzes a la part esquerra de la fisura i l'estires, fins que quedi gairebé perpendicular a la roca (la roca, aquest cop si, és bastant vertical i els dos punts on s'haurien de recolzar els peus són a un metre d'alçada més o menys) i, ara ve la part bona, l'altre peu l'alces fins arribar a l'altra part de la fisura on hi ha un bon punt per recolzar-lo (més o menys a l'alçada del meu maluc). Bé, aquí és on entra la por i la desconfiança: jo en aquells moments se perfectament que em serà impossible de fer-ho sense un gran esforç físic, una primera empenta forta i sobretot CONFIANÇA.

Doncs bé, en resum no he sigut capaç de fer-ho, i això que us parlo d'una situació on tenia els dos peus a terra i estava assegurat...de fet jo mateix em deia: vinga, un petit esforç i ja està. Però el meu cervell donava l'ordre contrària, i em deia no pots fer-ho, no hi arribes segur: no tens prou força. I en aquest cas ha guanyat la por i he començat la via per un altre lloc... i per això m'he preguntat: d'on ve la por? no era una situació de risc, el màxim que podia fer en un intent fallit era el ridícul... però tot i així, ha guanyat la por...