Death Proof: Tarantino en caiguda lliure.

Vagi per endavant que soc fan de Tarantino des de Reservoir Dogs (la seva primera pel·lícula, tot i que havia fet un curtmetratge no reconegut i el guió d'Amor a Quemarropa dirigida finalment per Tony Scott i de la que Tarantino no en reconeix la escena final)


Quan la vaig agafar al video club de Vilassar de Dalt (parlem de l'any 93 aproximadament) no sabia que aquella pel·lícula m'impactaria tant. Recordo d'haver estat setmanes veient-la sense decidir-me a agafar-la, fins que un dia em vaig tirar a la piscina i vaig provar (ningú coneixia Tarantino aleshores i no teia cap referència)

En acabat era com haver rebut un impacte de bala, el film és directe, contundent, amb uns diàlegs magistrals unes escenes literalment inoblidables, uns actors perfectes, una proposta terriblement original, i en resum una petita obra mestra.



Després va venir Pulp Fiction, la segona obra mestra, Reservoir Dogs retocada, refinada, millorada, altre cop amb uns actors convincents, diàlegs punxants (espectacular paper de Harvey Keitel com a Sr. Lobo inclòs, tots els seus diàlegs són increïbles), ritme trepidant i originalitat a cabassos. A més a Tarantino començava la tendència (moda?) de recuperar actors amb carreres a la baixa per donar-los papers protagonistes (en aquest cas John Travolta) El llistó més alt de la carrera Tarantino. A partir d'aquí sota el meu punt de vista tot ha anat de baixada.

Primer el petit episodi de Four Rooms (un projecte que no funcionava ni a hòsties) i que va deixar només algunes pinzellades del millor Tarantino.


Després el primer pas enrera: Jackie Brown. Aquí es van començar a veure els primers símptomes de desgast. La originalitat ja no és la mateixa, els diàlegs perden frescor, i Pam Grier (l'heroïna de la Blaxplotation a qui Tarantino vol rellançar) no encaixa de cap manera en el film. En definitiva, la pel·licula demostra que la fòrmula Tarantino comença a esgotar-se.



Suposo que Tarantino també es va adonar que Jackie Brown havia estat un petit fracàs i va trigar 6 anys en tornar a presentar un nou film, en aquest cas Kill Bill (separada en dos volums per obra i gràcia del màrqueting). Kill Bill és per mi el gran fracàs de Tarantino com a director i una mostra de que la seva carrera és difícilment recuperable. És una pel·lícula totalment artificiosa i buida amb personatges que no s'aguanten per enlloc, un guió dels pitjors que ha escrit Tarantino, amb escenes surrealistes sense cap ni peus (fins i tot ridícules en molts casos) i un "tot al servei de la imatge" que no lliga gens amb el que millor se li donava a Tarantino, els diàlegs. Sota el meu punt de vista: fracàs absolut.




I arribem a Death Proof, el projecte conjunt amb Robert Rodriguez (estrenat com a GrindHouse als EUA i separat a Europa en dos, Planet Terror i Death Proof degut a l'estrepitós fracàs en taquilla a ianquilàndia)

De Planet Terror no en puc parlar perquè no l'he vista, però de Death Proof puc dir que no és més que dues escenes passades de voltes i amb certa gràcia (amb el Death Proof Car que dona títol a la pel·lícula) i unes quantes escenes de diàleg per omplir metratge que no tenen ja ni gràcia, ni originalitat ni rés que recordi el Tarantino original (bé poder si, el llenguatge).

Sí, estic d'acord que si el que volia era fer un homenatge a les pelis de cotxes dels anys 70 amb noies maques i molta benzina ho aconsegueix en les escenes en que surt el cotxe (amb un Kurt Russell que és del poc aprofitable del film) però feien falta totes les altres escenes?

Així que arribats a aquest punt, la única cosa que es manté amb els anys és la música, magnífica en totes les seves pel·lícules i la fotografia, sempre tan cuidada i especial també. Pel demés, Tarantino per mi, fa temps que ja no és Tarantino.