El Blog de Mr.Kelso

De mudança

2009-01-27T17:06:00.003+01:00

Doncs això, que m'he cansat del negre. Després de més de 3 anys per blogger he fet el salt a Wordpress: El bloc de Mr.Kelso

Perdo llibertat de plantilla (aquí la podía editar completament en html) però guanyo molta flexibilitat i millor funcionament.

Espero que us agradi. Ens veiem per wordpress.

Mr.Kelso

Els 2 minuts d'odi

2009-01-21T23:49:00.004+01:00

Mentre mirava avui el partit de Copa Espanyol-Barça, no podia evitar de pensar mentre el públic cantava allò de "puta barça" i "azulgrana el que no bote" en els 2 minuts d'odi que tan bé descriu George Orwell a 1984, quan tothom ha d'aturar la seva feina cada dia 2 minuts i descarregar el seu odi contra el rival de torn d'Oceania (Euràsia o Orientàsia, segons l'època). A part d'això m'ha vingut al cap d'altres coses:

- Els comentaristes de TV3 són infumables. En un partit particularment tàctic i avorrit, s'han passat tot el partit destacant precisament això, que era molt avorrit i que s'hi ha vist poc futbol. Jo em pregunto, no és la seva feina precisament afavorir l'espectacle? perquè es tiren pedres a la seva teulada? a Telecinco, com a mínim li posaven entusiasme.

- Avui s'ha demostrat que o bé els entrenadors tenen un vareta màgica (especialment els nous) o bé gran part del rendiment d'un equip està determinat per l'estat anímic dels seus jugadors. Si no no s'entén que tot i jugar contra un Barça ple de suplents l'Espanyol semblés un altre equip. En el fons té sentit, el futbol està tan professionalitzat que les ganes que hi posi cada equip marquen la diferència.

- No s'han donat incidents. Obvi, si només es venen entrades als socis de l'Espanyol, no ha entrat cap aficionat del Barça. La propera que ja no venguin entrades ni als socis de l'Espanyol. Amb les grades buides segur que no hi ha cap incident.

Inedit. Tast de Birres 2.

2009-01-18T18:56:00.003+01:00

Nom: Inedit
Fabricant: Damm
Web: http://www.estrelladamm.es/inedit/ca/
Alcohol: 4,5%
Producció a: Sant Adrià de Besos, Barcelona.
Ampolla: 50 cl i 75cl, color ambre. Intenta ser elegant, mantenint l'estrella característica de Damm.
Fermentació: Segona fermentació en ampolla.
Servir: freda, recomanen mantenir-ne el fred amb glaçonera.
Aspecte: cervesa rossa, de color daurat, poc carbonitzada, tèrbola (a causa de la segona fermentació) Segons Damm és un cupatge únic de malts d’ordi i blat, amb llúpol, coriandre, pell de taronja, regalèssia, llevat i aigua.
Tast: definitivament el primer tast revela un regust notòriament afruitat amb tocs d'espècies. Segons Damm és una cervesa: d’alta intensitat i complexitat aromàtica, amb un aspecte lleugerament tèrbol. Molt afruitada i floral al nas, amb sensació de llevat fresc i reminiscències d’espècies dolces. De textura cremosa i fresca, volum suau i carbònic delicat. Té un postgust llarg i un record afable. El comentari dels experts bevedors de cervesa que estàvem a la taula va ser unànime: té gust de sabó.
Etiqueta:

Grow Island

2009-01-11T19:19:00.004+01:00

De tant en quant m'encanta perdre'm en aquesta pàgina que ja havia comentat fa temps: www.eyezmaze.com i jugar a alguns dels seus jocs. Avui he tornat a aconseguir passar el Grow Island, però qualsevol dels de la serie Grow (especialment el Grow Cube) donen per passar una bona estona pensant com acabar-los. Realment el seu creador te un talent increïble, i una imaginació desbordant.

Molt recomanable per desconnectar.

2009

2009-01-07T16:31:00.004+01:00

Estrena de l'any, vacances de Cap d'any 2008/2009 al Pirineu. En resum:

Nevades espectaculars, temporals, carreteres tallades, desinformació, bungalows, fred, passejades, bronquitis, nits de cap d'any divertides (amb taxistes amb molt mala hòstia), poc raïm, trens perduts, nits d'hotel inesperades, genolls suturats, companys que intenten suturar els genolls però no poden (els crits dels propietaris dels genolls no els hi ho permeten), tornades plenes de boira i molt, però molt, embotit.

I de tornada molts, però molts, conills. I Kyr.

Bon any a tothom.

2 Caps. Tast de Birres 1.

2008-12-22T20:12:00.008+01:00

Avui començo secció: Tast de birres.

Fàcil, fàcil. A més estic completament obert a que m'envieu e-mails amb els vostres tasts (això sí, si és una heineken, quasi que no cal). No espereu que trobi el regust de les fulles de la tardor que toquen el gra quan el collien, perquè el meu nivell de tast és pèssim (com el meu nas de tast), així que també estic obert a que si l'heu tastada em doneu les vostres opinions que afegiré gustosament al post.

Començo amb la 2 Caps:

Nom: 2 caps
Fabricant: Brasserie Noyon
Web: http://www.bieredes2caps.com
Alcohol: 6%
Producció a: Tardinghen, França
Ampolla: 33cl, color ambre. Poc especial o notòria.
Fermentació: Alta fermentació
Servir: entre 5 i 8º segons el fabricant
Aspecte: cervesa rossa, de color daurat, poc escumosa, tèrbola
Tast: cervesa no especialment forta, amb el punt just d'amargor. Diria que un gust clàssic similar les cerveses de blat (tot i que és una cervesa normal, d'ordi), no gens afruitat (jo no li trobo cap fruita) i en resum una cervesa de pocs matisos però molt sòlida i molt ben trobada.
Aroma: poc definit, no li se trobar el què (dubto que li trobi cap aroma a cap altre cervesa...però prometo intentar-ho) especial.

Etiqueta:

Appetite

2008-12-14T23:23:00.005+01:00

Ara que després de no se quants anys l'Axl Rose s'ha decidit a treure un disc amb el nom dels Guns (del qual deu ser propietari), perquè no reivindicar "Appetite for Destruction" el seu millor disc i un dels millors discos de Hard Rock de la historia.

Amb una frescor increïble per un gènere tan trillat als 80, els Guns van ser capaços de treure un disc amb com a mínim 5 cançons de les millors de la historia del gènere:

"Welcome to the Jungle" que obre el disc i ens prepara pel que vindrà, amb un començament que dispara l'adrenalina i obre la caixa dels trons que és l'Apettite.

"Mr. Brownstone", la vida d'un parell d'heroïnòmans que bé podrien ser Slash i Izzy Stradlin, els dos guitarristes dels Guns del inicis, amb una base rítmica brutal. Una de les cançons amb menys aire Guns dels Guns (probablement perquè Axel no va tenir res a veure amb la seva composició)

"Paradise City" amb el seu caraterístic "take me down" i la cançó que acostumava a tancar els seus concerts perquè es pot allargar fàcilment. Una tornada tan característica que és impossible no seguir-la.

"My Michelle", la meva cançó preferida dels Guns, amb el seu meravellós inici lent, que semble et vulgui preparar per la lletra que et noqueja només començar: your daddy works in porno / now that mommy's not around / she used to love her heroin /but now she's underground.

"Sweet Child O'Mine" una de les cançons més conegudes de la banda i una de les composicions més especials de la historia del Rock. Poca cosa es pot dir de Sweet Child O'Mine, jo personalment m'he deixat la veu cantant-la tantes vegades que n'he perdut el compte.

I és clar, el millor del disc dels Guns no és només això, és també la resta de cançons a l'alçada d'un disc memorable que manté el nivell al llarg de 53 minuts i 50 segons i que és un clàssic entre els clàssics.

To whoever is capable of understanding

2008-12-09T16:28:00.006+01:00

Hypnotic conversations, good wine, not-so-good wine, maps late at night, thoughtful decisions, not so thoughtful decisions, wood creaking, fire, a lot of fire, snow, a lot of snow, cold, disappointments, success, warm rendez-vous, tension, relax, friendship, blankets, blankets in every room, a lot of people, long awaited meetings, study, reclusion, ice, cats, whims, known situations, awkward situations, laughs, chocolate, artichokes, ASL, weird trips, strong smoking, a lot of smoke, chaos, less chaos than expected, surprises, news, strange leading carachters (gas), silence, noise, last chance?

Els útlims drafts dels Bengals

2008-12-02T17:49:00.008+01:00

Un exercici fàcil i així de memòria (amb una mica d'ajuda de la wikipedia a on la memòria no arribi): molt interessant, per tots els que espereu els posts dels Bengals amb ganes (ningú). Premi per qui aconsegueixi arribar al final sense llegir en diagonal.

Nº 1 o 2 dels drafts dels Bengals des del 2000:

nº1 / 2000: Peter Warrick (WR): mig retirat del futbol per les lesions (llegeixo a la wikipedia que ha provat a la Arena Football League i últimament a la lliga canadenca). No va arribar a fer res al Bengals.
nº2 / 2000: Mark Roman (DB): no ha destacat, ara juga als 49ers. La veritat és dels pocs que no em sonen de res.
nº1 / 2001: Justin Smith (DE): després de 6 temporades força bones als Bengals ha fitxat aquest any pels 49ers. Va fer bones temporades als Bengals, però mai no va justificar ser un nº1 de draft.
nº2 /2001: Chad Johnson (ara conegut, legalment, com Chad Javon Ocho Cinco) (WR): LA excepció. Ha jugat a gran nivell totes les temporades excepte aquesta última. Encara està en plantilla. Tot i ser un bocamoll, un dels millors WR dels ultims 10 anys.
nº1 /2002: Levi Jones (OL): encara juga amb els Bengals. És el Left Tackle titular des del 2002. ha tingut bones temporades, però mai ha destacat dins la lliga especialment.
nº2 /2002: Lamont Thompson (FS). No se si va arribar a debutar amb els Bengals. Un dels que tampoc em sona de res. En tot cas l'any següent va estar als Titans, i ara és Free Agent. Malo, malo.
nº1 /2003: Carson Palmer (QB): el QB franquícia sobre el que construir un projecte guanyador. Ho va ser fins que el malvat Kimo (l'enemic públic nº1 d'aquest bloc) el va lesionar en el partit de play-off de la temporada 2005/2006 (com passa el temps, Kimo segueix sent un fill de la gran puta, però com passa el temps). Des d'aleshores, ni l'equip ni ell s'han recuperat. De no ser per Kimo, estaríem parlant d'un dels millors QB de la història. Aquesta temporada ha jugat 3 o 4 partits (està lesionat del colze) i dubto que torni a jugar.
nº2 /2003: Eric Steinbach (OL): molt bon línia que després de fer la millor temporada de la seva carrera al 2005/2006 s'en va anar als Browns (a perdre igual, tant per tant es podia haver quedat als Bengals, que com a mínim quan perden, perden)
nº1 /2004: Chris Perry: després de passar-se un parell de temporades lesionat i un parell més jugant de 3rd down back resulta que aquesta temporada li donen la titularitat i no demostra res (bé si, que qualsevol RB que posin darrera d'aquesta línia semblarà patètic)
nº2 /2004: Keiwan Ratliff (CB): CB mediocre que després de 3 temporades sense demostrar res va marxar. Ara està als Colts.
nº1 /2005: David Pollack (LB/DE): aquí realment la cosa es comença a posart patètica i trista. Pollack fa mitja temporada de rookie a un grandíssim nivell, fins que en una jugada es fractura no se quina vèrtebra del coll: resultat, mai més tornarà a jugar a futbol americà. Està oficialment retirat i es dedica a vendre Banners (?!) signats.
nº2 /2005: Odell Thurman (LB): una llàstima, candidat a rookie defensiu de l'any en la seva primera temporada. Quan semblava que per fi els Bengals havien fet un gran descobriment van arribar un seguit de suspensions, problemes de drogues, alcohol...resultat, ara mateix després de fallar l'enèsim test de drogues, la NFL l'ha tornat a suspendre indefinidament. Dubto que torni a jugar.
nº3 /2005: Chris Henry (WR): el cas de 2005 es mereix una excepció perquè realment va ser l'annus horribilis. El tercer en el draft va ser el Wide Receiver Chris Henry, que aquella mateixa temporada va destacar com a tercer receptor (darrera Chad Ocho Cinco i T.J Whosyourdaddy) formant un dels millors (si no el millor) trio de WR de la NFL. L'últim partit dels Bengals aquella temporada (el celebèrrim partit de la lesió de Palmer a mans de Kimo) Henry va agafar una passada per 66 iardes en la segona jugada del partit (la celebèrrima jugada de la lesió de Palmer a mans de Kimo) . Va ser l'ultim de la temporada. La segona temporada també va ser bona, però els problemes extra-esportius van començar a tenir més ressò que les seves (bones) actuacions al camp. Resultat, suspès en diverses ocasions per la NFL, al final els Bengals es van veure obligats a tallar-lo la temporada passada. En aquesta, els Bengals (qui si no) l'han tornat a reincorporar però no ha rendit al mateix nivell. Talent llençat a la brossa, al més pur estil Odell.
nº1 /2006 Jonathan Joseph (CB): bon corner, ha millorat molt i sembla que és dels que té futur. A veure quan triga a marxar com a Free agent.
nº2 /2006: Andrew Withworth (OL): un dels causants de la nefasta temporada 2008 dels Bengals. No ha millorat com s'esperava i és un línia mediocre.
nº1 /2007: Leon Hall (CB): es pot dir més o menys el mateix que de Joseph.
nº2 /2007: Kenny Irons (RB): Irons era un RB prometedor. Es va lesionar al segon partit de pre-temporada 2007 (lesió de genoll). Es va dir que retornaria la temporada 2008. El 25 de Juliol del 2008, els Bengals van haver d'inscriure'l a la llista de lesionats altra vegada. El 4 d'Agost el van tallar. Ja no és jugador dels Bengals i és dubtós que torni a jugar a futbòl.
nº1 /2008 Keith Rivers (LB): un altre bon jugador dels Bengals lesionat per un Steeler (com no els hem d'odiar als cabrons de Pitsburgh...). Aquesta temporada ha jugat 4 partits amb molts bons números. Promet. Casualment, al 5è partit contra els Steelers, el WR Hines Ward li va trencar la mandíbula en un bloqueig. Ward segueix dient que el bloqueig va ser net i que no va anar massa alt. Jo segueixo dient que és un fill de puta.
nº2 /2007 Jerome Simpson (WR): porta 1 recepció per un total de 2 iardes en tot el que portem de temporada. Promet. Promet estar a l'alçada dels noms més il·lustres de la llista.

Per curiositat, el nº1 del 1999 havia estat.... Akili Smith!!!!!!

Noms pròpis del viatge a Amsterdam

2008-11-25T22:55:00.007+01:00

1. Paul Auster: el seu "Leviatán"ha ocupat gran part del temps de viatge. De fet, ha ocupat tot el temps de viatge excepte l'estona que vaig dormir a l'anada i el viatge de tornada (que avig passar fent els mots encreuats d'El Pais i dormint). Val a dir que vaig estar 3 hores extra a Schipol que em van servir per acabar-lo fàcilment. Gran llibre.

2. Vueling: després d'haver-me cancel·lat el vol fa uns mesos obligant-me a canviar de dates, la veritat és que tant a l'anada (30 minuts) com a la tornada (3 hores) he patit retards. A més al vol de tornada no hi havia sandvitxos. En el seu favor haig de dir que: com a mínim tenen un servei telèfonic d'atenció al client eficient, i que em van donar un val de descompte de 20 € (3 hores del meu temps valen 20 €?) per la propera (dubtosa) vegada que voli amb ells.

3. Amsterdam: ja puc dir que he estat a Amsterdam després de passar no se quantes vegades per Schipol i no haver-me acostat mai al centre. També puc dir que he estat en un cofee shop i contràriament a la gran majoria d'amics que hi han estat, no en vaig sortir marejat. El nou repte és veure Amsterdam de dia i sense pluja.

4. Republika: en el més pur estil Han Polo, vaig poder dormir a casa seva, al sofà. Les poques hores que vaig estar allà van donar per molt: bones converses, cervesa, un bon vi... se'm feia estrany que no fos a Madrid.

Ajuntant lletres

2008-11-19T20:45:00.004+01:00

Doncs sí, aquí estic de nou ajuntant lletres. M'ha sobtat veure que fa més d'una setmana que no escric. Suposo que la feina ,ai la feina... Estem en la temporada alta dels pens drives i això es nota. Menys temps i sobretot menys ganes d'escriure bàsicament. Imagino que l'estrès ens afecta a tots de manera diferent, tot i que tampoc es pot dir que vagi "estressat"...estressat anava fa un parell d'anys per aquestes dates. Per sort, si puc evitar-ho, mai més arribaré a aquells nivells. Com passa el temps...

Al final demà marxo Eindhoven una setmana més tard del que esperava. M'enduc finalment Leviatán de Paul Auster, la peli dels Coen i "Before the devil knows you are dead". A veure que tal.

Post per omplir, espero que no volguéssiu gaire més.

Com ajuntar "Huracan", "Borussia" i obtenir un article excel·lent

2008-11-10T16:05:00.002+01:00

Aquest paio (Enric González) segueix sense tenir rival com a millor escriptor d'articles esportius (se'm queda petit dir-li periodista) d'Espanya i un dels millors del món. I si no, al loro!

Article a el País 10/11/08

A gaudir-ne, qui vulgui, sense prejudicis futboleros.

Suc de magrana

2008-11-09T20:27:00.003+01:00

Ara mentre pelava una magrana m'ha vingut al cap Istambul, i el suc de magrana. Sense cap mena de dubte, per mi el millor d'Istambul és el suc de magrana i la pipa d'aigua. D'aquí els meus pensaments s'han anat cap a la meva vella pipa d'aigua morta en acte de servei. I d'allà a blogger.

El resum de la victòria (el post més esperat)

2008-11-05T12:57:00.003+01:00

Foto d'NFL.com

Que menys que posar un link al resum de la primera victòria dels Bengals aquesta temporada:

http://www.nfl.com/videos?videoId=09000d5d80c2ba0c

S'ha de tenir en compte que els Bengals van acabar el 3er quart guanyant 21-3.

Moments clau:

Minut 2:02 del video, després de que els Bengals (amb 21-3 recordem) aguantessin a la seva iarda 3 obligant Jacksonville a xutar (21-6) en el kick off posterior Glenn Holt fa un fumble que Jacksonville recupera per TD (21-13).

Minut 2:59 del vídeo: després de que Jacksonville fes un altre TD i es poses 21-19, van provar un Extra Game (2 punts) per empatar. Per sort, van fallar (si no estariem parlant de nou ridicul, i de temporada en blanc)

10 coses que penso que penso

2008-10-30T09:33:00.005+01:00

1. Penso que Windows s'ha fet gran perquè al llarg de molts anys ha estat el pistoler més ràpid de la ciutat: ha deixat gran quantitat de cadàvers pel camí (des de Macintosh, passant per Wordperfect, Lotus, Nescape, i qualsevol que es poses a tir)

2. Penso que ha arribat un nou pistoler a la ciutat: Google.

3. Penso que Windows acabarà mort.

4. Penso que Google té un gran avantatge sobre Windows: és multiplataforma. Fins ara tothom tenia Windows, però això està canviant: ara alguns netbooks ja venen amb distros de Linux, gent més experta (i cada cop menys experta) prova d'instal·lar diferents versions de Linux, que per altra banda, cada cop són més fàcils d'instal·lar.

5. Penso que d'aquí poc amb qualsevol versió de Linux (la que més ens agradi) i Google, ja no necessitarem Windows per res. Amb Google tenim eines per treballar en equip (google sites), eines per treballar documents online (google docs), un potentíssim buscador (google) que ara també es pot baixar al PC (google desktop), eines per fotos (picassa), blogs (el mateix blogger), lector de noticies (google reader)... i el que els quedava (un navegador per competir amb IE i Firefox) ja l'han llençat (Chrome).

6. Penso que Windows sembla que es vol recuperar, però té la gran limitació de que tot ho fa pensant en local (com mínim fins ara) i optimitzat pel seu sistema operatiu. Com no canviïn el xip deixaran de ser el pistoler més ràpid de la ciutat. És un símil molt fàcil, però sembla un dinosaure abans de l'extinció.

7. Penso que la voracitat de Google és comparable a la de Windows als seus inicis. Tot el que veuen que funciona o pot funcionar i els interessa, ho compren.

8. Penso que els netbooks revolucionaran el mercat dels portàtils (ja ho estan fent), i Windows no està pensat per treballar en entorns com el d'un netbook. En canvi, la flexibilitat de Linux fa que ja hagin aparegut distros (com Linpus Linux) especialment pensades per netbooks.

9. Penso que de Yahoo, AOL etc... ja no val la pena ni parlar-ne, estan condemnats.

10. Penso que Google és ja el pistoler més ràpid. Windows ha mort, visca Google.

El títol del post és un homenatge a Peter King. I no, no treballo per Google.

S'accepten recomanacions

2008-10-28T09:47:00.003+01:00

Amb un viatge a Eindhoven una mica especial el proper 13 de Novembre a la vista, he decidit acceptar recomanacions sobre quin llibre puc llegir.

Normalment, disposo d'unes dues hores d'anada en avió i dues de tornada (tot i que en l'anada moltes vegades em quedo fregit) això vol dir aproximadament unes 3 hores de lectura per viatge, pot haver-hi extres però no varia gaire. En canvi, aquest cop disposaré de més temps perquè no volaré directament a Eindhoven, sinó que passaré per Amsterdam, conseqüència: 3 hores extres (entre anada i tornada) per llegir al tren.

Això fa que tingui per endavant 5-6 hores (depenent de la son) per llegir. Accepto suggeriments. La idea és que em proposeu un llibre infal·lible per llegir. No m'interessen llibres que requereixin una concentració excessiva, perquè llegir volant en aerolinies de baix cost té el seu què, entre anuncies de loteries i de compre-a-bordo. Tampoc cal que sigui un llibre molt lleuger...ni cal que sigui actual. Senzillament penseu quin llibre que ja heu llegit, tornarieu a llegir si dispossesiu d'aquest temps i m'interessarà molt la vostra opinió. Gràcies.

Estultícia

2008-10-21T23:24:00.002+02:00

És la parula que m'ha vingut al cap fa un moment en que he vist uns 10 segons de Gran Hermano.

Experiment

2008-10-20T09:21:00.006+02:00

Avui unes quantes associacions d'idees. Si algú no em segueix que em pregunti. Començo per la crisi, que està de moda. Jo només escric la primera paraula que em ve al cap després de l'anterior, i a veure on em porta.

Crisi, hipoteques, USA, Obama, McCain, Bush, Kerry, Boston, Celtics, Lakers, Gasol, Barça, Guardiola, Eto'o, Ronaldhino, Milan, Berlusconi, Sarkozy, Merkel, Brown, Londres,....m'he quedat parat...masses opcions.

Tornem-hi: Londres, Times, FInancial Times, crisi.

Mmm, post raro, ho reconec.

P.D 1: avui el post bo és el del blog del Sr. Smiley.

P.D 2: què passaria si féssiu vosaltres el mateix experiment? començant amb crisi i amb un total de 25 paraules.

Per pensar-hi

2008-10-13T00:10:00.006+02:00

L'altre dia, mentre llegia "Luna de Miel" de Dorothy L.Sayers, em vaig trobar amb aquesta cita atribuïda a Francis Bacon:

La lectura hace al hombre completo.
La conversación lo hace ágil.
Y la escritura lo hace preciso.

Em va semblar molt encertada, i em va fer donar-li voltes una estona. És ben cert que la lectura aporta coses difícils de rebre d'altres bandes. De fet, és una obvietat que la literatura és una part important de la nostra cultura i no llegir fa que ens la perdem (i per nostra no em refereixo només a la catalana, parlo globalment)

I és veritat que la conversa fa agafar agilitat: et fa escoltar, processar la informació, pensar una resposta...poder millor fins i tot la discussió, que et fa fer això a una velocitat encara més elevada.

I finalment, des que escric el bloc que estic d'acord amb la tercera afirmació: cada cop que escric un post me'l miro, me'l remiro i intento que estigui perfecte, sense faltes i sense incoherències i sense barbaritats...tot i que no sempre ho aconsegueixo.

Habemus Ubuntu

2008-10-07T15:56:00.010+02:00

Pues sí, con dos cojones.

Sento començar amb un exabrupte masclista, però és la sensació que tinc després d'aconseguir instal·lar la versió 8.04 d'Ubuntu al PC de casa (sense desinstal·lar el maligno) i aconseguir connectar-me a Internet wireless.

Si heu llegit el post anterior, sabreu que no havia tingut nassos de fer-lo funcionar quan vaig instal·lar el sistema operatiu.

Bé, l'altre dia per casualitat després d'una conversa, em va venir al cap que poder podria instal·lar una tarja wireless en lloc de l'USB wireless per veure si la detectava. Ahir em vaig anar a la tenda, i per 13€ vaig comprar una tarjeta wireless de 54MBp de Conceptronic. La vaig instal·lar.... i a les 2:00 de la matinada m'anava a dormir sense internet. El tema és que Ubuntu (després de instal·lar WICD en lloc del Network Manager per defecte) em trovaba el router sense problemes però no s'hi connectava ni a tiros.

I bé el que són les coses, avui al migdia, després de descartar tornar a instal·lar els drivers i mil coses més terriblement complicades, he trobat un fil en un foro on algú deia: "pues en WICD las contraseñas wep hay que ponerlas entrecomilladas" i efectivament, de vegades les solucions més senzilles són les bones (no sempre). I així habemus Ubuntu. Que perquè? no se, però Ubuntu habemus.

En tot cas, la meva experiència amb Ubuntu 8.04 em diu que cap usuari de Windows que no tingui uns mínims (repeteixo, mínims) coneixements d'informàtica i moltes (repeteixo, moltes) ganes, millor no s'hi emmerdi. Ara bé, és terriblement alliberador.

A la imatge es poden veure les dues connexions des de Linux que he fet aquesta nit. De fet aquest afegit el faig desde Linux.

A falta de crónicas, buenas son medias crónicas

2008-10-06T15:40:00.005+02:00

Bé, aprofito que els Bengals van tornar a perdre (0-5, de camí a una temporada rècord) però a ningú li interessa (tret de mi, és clar) i passo a fer un avanç d'un parell de ressenyes que suposo penjaré a Kozmic un cop acabi les lectures corresponents.

Primer, Crónicas Birmanas una agradable sorpresa (de moment, porto una mica més de la meitat) de molt fàcil lectura i força interès. Tracta de la vida d'un dibuixant (l'autor, Guy Delisle) a Birmània al llarg d'un any en que el treball de la seva dona a Médicos sin Fronteras els porta a viure allà.

Veurem si la història manté el ritme fins al final, però de moment és una lectura molt recomanable per la seva facilitat i perquè aporta una visió (no gaire "dura" de moment però si més no, entenedora) de la vida a Birmània de la qual haig d'admetre no en tenia ni idea.

El segón, és Luna de Miel de Dorothy L.Sayers, novel·la negra clàssica, clàssica de les de majordom i Lord anglès protagonista. De moment ( a l'espera del viatge a Eindhoven de Dimecres per acabar-la) la lectura també és molt interessant. Té uns diàlegs terriblement àgils, i ara mateix acaben de trobar un cadàver a la bodega: què més es pot esperar?

Somiatruites, o no Somiatruites

2008-09-29T09:38:00.004+02:00

Somiatruites o no Somiatruites.... ahir mentre somiava truites al llit pensava: aquells que reconeixeu que us dormiu als sofàs mirant la tele o llegint... quan somieu truites? perquè és clar, si et quedes profundament adormit al sofà, quan et lleves (a l'hora que sigui) per anar al llit és inviable que somiïs truites o que consultis amb el coixí qualsevol aspecte.

No se, a mi sempre m'ha agradat aquesta estona en la que comencen els somnis. Estas pensant quelcom real i de sobte se't comencen a colar els somnis poc a poc sense que puguis fer res per evitar-ho. De fet, alguns dels posts que pul·lulen per aquest bloc se m'han acudit pesant figues, i moltes d'altres coses que després m'han servit al dia següent.

Com ho fan els qui es queden adormits i arriben al llit arrossegant-se? o poder aquesta estona la passen al sofà? però aleshores està clar que això que estiguin mirant-llegint ni ho miren ni ho llegeixen.

No se, suposo que tot això va ser una distracció del meu subconscient per oblidar la patètica (nova) derrota dels Bengals ahir.

Sequera creativa

2008-09-25T17:07:00.004+02:00

Estic de sequera creativa....només em venen al cap temes de futbol americà, però la saturació de posts en aquest àmbit en les últimes setmanes em desaconsellen la seva publicació...idees?

M'ha agradat la foto per cert, així també tenia excusa per posar-la.

Primer drive dels Bengals contra els Giants (de l'aclamada sèrie: els Bengals, la franquicia perdedora)

2008-09-21T19:16:00.006+02:00

Bengals 0-0 Giants , són les 19:25 de la tarda de Diumenge.

3-18 CIN12 (10:02) (Shotgun) C.Palmer sacked at CIN 12 for 0 yards (C.Webster). FUMBLES (C.Webster), recovered by CIN-B.Williams at CIN 9. B.Williams to CIN 9 for no gain (A.Pierce).

3-13 CIN17 (10:02) PENALTY on CIN-L.Jones, False Start, 5 yards, enforced at CIN 17 - No Play.

Timeout #1 by CIN at 10:02.

2-16 CIN14 (10:37) C.Palmer pass short right to R.Kelly to CIN 17 for 3 yards (A.Pierce).

1-10 CIN20 (11:10) C.Palmer sacked at CIN 14 for -6 yards (F.Robbins).

Pels que sabeu de què va: és possible començar pitjor? difíci en tot cas.

Pels que no sabeu com va això, us ho explico. Es llegeix de baix a dalt. Primera jugada, 1er Down i 10 iardes, a la iarda 20 del seu camp. Els Bengals tenen la primera de les seves 4 oportunitats per fer 10 iardes i seguir endavant. C.Palmer sacked: això vol dir que abans de que pugui passar o fer qualsevol cosa, la defensa (el senyor Robbins) arriba i el placa. Espectacular començament. En un down (oportunitat) en lloc d'avançar retrocedeixen 6 iardes. Gran començament.

Segona jugada, 2on down (oportunitat) i 16 iardes (les 10 inicials més les 6 que han perdut): Palmer passacurt a la dreta cap a Reggie Kelly. Com a mínim la passad arriba i suposa un avanç total de 3 iardes (iupi!!!!).

Tercera oprtunitat i 13 iardes. Penlaització. Levi Jones (línea d'atac dels Bengals) s'avança a la sortida i els Bengals són penalitzats amb 5 iardes. Total, seguim enrera, com a mínim no es perd la oportunitat.

Tercera i 18. Última oportunitat d'avançar 18 iardes, perquè la quarta, el normal és que els equips l'aprofitin per allunyar la pilota. Els Bengals es posen en Shotgun (formació que mostra clarament la intenció de passar...quina altra cosa poden fer amb 18 iardes per endavant....). Resultat, Carson Palmer rep un altre sack i a més, quan cau, perd la pilota. Per sort, la recupera un altre jugador dels Bengals (B.Williams) i fa que com a mínim els Bengals puguin acabar aquest espectacular primer drive amb un honrós punt (xut per allunyar la pilota).

No sé com acabarà aquest partit, però amb un començament així, m'atreveixo a pronosticar que la horrorosa línia d'atac del Bengals seguirà patint, Carson Palmer seguirà rebent hòsties, i els Bengals tornaran a perdre. Si, bé poder tenen sort i guanyen, però quin començament més horrorós!

P.D: els Bengals han fet un bon partit i han perdut a la pròrroga 23-26. Després de tot, no ha estat tan horrorós.

Backup strategies

2008-09-17T21:43:00.007+02:00

Ara, mentre posava un comentari al post sobre Ubuntu, se m'acaba d'acudir que no se com fa la gent (feu) les còpies de seguretat...perquè tothom en fa, no?

Jo a casa tinc un disc dur portàtil (de més GB dels que necessito) i faig servir un programa de copia de seguretat gratuït (freebyte backu p), molt senzill, que em fa backups incrementals sense cap mena de compressió.

D'aquesta manera, un cop al mes (aprox.) faig una còpia de seguretat en no més de 5 minuts (òbviament, la primera que vaig fer em va portar poder una hora, però ara al ser incremental, només copia el que ha canviat després de l'últim backup). Amb això, de moment en tinc més que suficient, però m'estic pensant molt seriosament de tenir també algun backup online en el futur.

Tinc curiositat per saber què feu servir vosaltres, no se si la meva visió del tema és distorsionada després de treballar a MAST.

P.D: 6Q compte amb els comentaris, no et deixis anar, sense tenir en compte que ets l'únic Tech Manager especialista en backups (entre d'altres coses) que llegeix el blog.

Els Bengals segueixen com sempre (de l'aclamada sèrie: els Bengals, la franquícia perdedora)

2008-09-15T11:53:00.004+02:00

I seguim igual. Dos partits dues derrotes, els dos pitjors QB ratings de Carson Palmer en la seva carrera. I el millor és que la setmana vinent els Bengals van a Nova York a enfrontar-se amb els vigents campions NY Giants.

Això promet. Aquí podeu veure el resum del patètic partit de Diumenge. El pitjor de tot això és que començant 0-2 la temporada ja s'ha acabat pels Bengals a no ser que hi hagi un miracle.

A més, aquest comentari del Bengals Blog (el que tinc linkat a la dreta) encara em fa ser més pessimista: But if you are depressed now, just remember this - Stacey Andrews is franchise tagged, but will probably be gone at the end of the year. Willie Anderson has just been released, which means in 2009 someone on the depth chart or out in the draft has to start at tackle next year. So on top of all the problems Cincinnati is experiencing, it’s going to get worse.

Així si jo fos Marvin Lewis començaria ja a plantejar-me el draft de l'any vinent, la free agency de l'any vinent, i si poder no seria millor retirar-me i anar a jugar al golf a Florida.

He perdut una mica més de fe.

Com a mínim el QB rating de Carson Palmer ha millorat aquesta setmana (ha passat del patètic 32,3 de la setmana passada al patètic, però menys, 41,3 d'aquesta setmana).

Foto, www.nfl.com

To Ubuntu or not to Ubuntu

2008-09-15T09:37:00.003+02:00

Fart de Windows, aquest cap de setmana he fet el segon intent de fer servir Ubuntu Linux, aquest cop en el PC de casa (el primer el vaig fer l'any passat en un vell portàtil). De moment, dos intents, dos fracassos, i crec que Ubuntu no està preparat per ser utilitzat per tothom (com a mínim de moment).

En el primer intent, sobre un vell portàtil que tenia Windows 98, vaig fer-ho de manera bastant directa. Vaig formatejar el disc i vaig instal·lar Ubuntu. Resultat, Ubuntu se'm penjava cada 5 minuts. Després de moltes comprovacions, vaig descobrir que la tarjeta gràfica que duia el portàtil no era suficientment potent com per suportar aquella versió d'Ubuntu. Implicacions, vaig tornar a instal·lar Windows 98.

En el segon intent aquest cap de setmana ho he fet bastant millor, però els resultats han estat similars. He baixat Wubi, una magnífica aplicació que serveix per instal·lar "automaticament" Ubuntu Hardy 8.04 en el sistema operatiu sense haver de merdejar amb particions de disc etc...
El resultat tinc Ubuntu perfectament instal·lat i funciona de meravella. Problema: Ubuntu encara no suporta la majoria de connexions Wireless. Això va derivar en tota una sèrie d'investigacions per trobar la manera de que funciones...fins que em vaig cansar. Massa feina tot i que Ubuntu m'agrada.

Així que en conclusió, no se si és culpa de que les empreses que fabriquen hardware encara no tenen gaire en compte Linux, o que els qui desenvolupen Linux no tenen gaire en compte els principiants, però el cas és que crec que encara no ha arribat l'hora que em pugui desfer del maleït Windows.

Odio

2008-09-12T13:33:00.007+02:00

Ara que La Cupula està tornant a publicar-los, m'agradaria recomanar ODIO, de Peter Bagge.

La veritat és que els estic comprant ara poc a poc, perquè en el seu moment (els 90) els gorronejava del Doctor Chingón.

És agradable rellegir-los, donen una imatge força corrosiva de Seattle als 90...en ple moviment Grunge. Pels que vam viure aquest moviment, tot ens sona familiar a ODIO.

ODIO és un còmic bastant "bàsic" a nivell de dibuix i fins i tot a nivell argumental però crea adicció per la força dels seus diàlegs i sobretot perquè fa gràcia: no sabria dir perquè, però Buddy Bradley és un personatge que et treu aquell somriure ara condescendent, fa deu anys còmplice. També hi ha d'altres personatges molt més directes (Apestoso), recargolats (George), especials (Lisa), yonkis (Jay) i que directament et transporten a una relació infernal (Valerie). Entre tots creen un conjunt coral divertit que acaba de tancar-se amb el retorn del protagonista al seu New Jersey natal per retrobar la seva familia: el seu germà facha Butch, la seva germana Babs i les seves circumstàncies (léase criatures), el seu pare (bèisbol i cervesa) i la seva mare, que carrega com pot amb tots.

Un viatge a un passat recent molt recomanable.

Els Bengals comencen com sempre (de l'aclamada sèrie: Els Bengals, la franquícia perdedora)

2008-09-08T10:37:00.007+02:00

Foto: www.nfl.com

Derrota 10-17 a Baltimore contra uns Ravens amb QB Rookie: la veritat, ja no m'esperava gran cosa després d'una pretemporada mediocre.

Carson Palmer ha fet el pitjor rating de la seva carrera. Sembla com que amb els anys en lloc de contagiar el seu esperit guanyador a l'equip (tot i estar-ne a prop) ha estat la franquícia la que li ha contagiat el seu perenne esperit perdedor.

La única noticia positiva és que Chris Perry, 4 o 5 anys després de ser un segona ronda de draft molt prometedor, ha "debutat" com a titular. A veure quant dura sense trencar-se.

Veig a Carson Palmer marxant dels Bengals quan s'acabi el seu contracte, anant a qualsevol altre equip una mica seriós i guanyant la Superbowl.

He perdut la fè.

P.D: i sí, els que seguiu la lliga heu sentit bé: Chad Johnson ja no es diu Chad Johnson. Oficialment s'ha canviat el nom per Chad Javon Ocho Cinco (si, si, de debó)

Constatacions After-exhibition

2008-09-04T21:05:00.004+02:00

1. M2012 no és el mateix sense Han Polo.
2. La convenció m'ha deixat baldat, com sempre. Amb sort no hi haurà més viatges interestel·lars fins l'any vinent.
3.Els entrepans de truita de la convenció m'han deixat una marca que no s'esvairà fàcilment.

A la foto el Capità Spiff amb un habitant de M2012.
(Artwork images are copyright of the artist or assignee)

Nou viatge interestel·lar

2008-08-30T18:28:00.003+02:00

El Capità Spiff torna a M2012 (ara també coneguda com M2016) per vigil·lar una nova convenció, en aquest cas d'aparells de nanolocalització hiperespaial modular simple.

Tot i així el nostre intrèpid Capità s'haurà d'enfrontar en aquest cas amb els perillosos alienígenes de M2012 sol, donat que el seu inseparable company de batalles Han Polo està de visita a una altra galàxia (concretament a la constel·lació L-tin al Planeta AG78) i no estarà al planeta fins la propera lluna.

Esperem que el nostre aventurer no tingui cap contratemps i pugui tornar a casa en el termini previst.

A la imatge, bombardeig després de l'última incursió del Capità a M2012.

Big Love

2008-08-25T12:35:00.004+02:00

Un cop acabada la ultima temporada de "That 70's Show" i ja sense The Sopranos, i Six Feet Under, l'altre dia em vaig fer un volt per la web de HBO per veure que hi ha de nou (mentre espero nous capítols de Mad Men)

Vaig trobar In treatment (ja n'havia sentit a parlar blog de La Dinamo) i The Wire: les dues pinten bé i estem en fase de proves, a veure si ens enganxem. Però pinta encara millor Big Love, una altra sèrie que tenim a la maniga. La idea inicial em sembla molt prometedora:

Think having three wives is a dream come true? Find out how Bill Henrickson, a modern-day Utah polygamist who lives in suburban Salt Lake City balances his three wives, seven children, and a mounting avalanche of debt and demands

Us imagineu amb tres dones (u homes) i 7 fills?

Autobombo Kozmic

2008-08-18T17:02:00.004+02:00

Com que estic de vacances, no està el cervell per excessos, així que senzillament volia fer un link a Kozmic (pels qui encara no el coneixeu) que poc a poc va creixent.

www.kozmicbooks.wordpress.com

Espero que us agradi.

Missió AK0808

2008-08-12T23:48:00.005+02:00

Ahir, el comando format pels sergents Garret, Six Q i Kelso van culminar amb èxit la missió AK0808.

A les 21:45, després que els sergents Six Q i Kelso es trobessin a la zona d'aterratge BP i s'acostessin amb transport blindat cap a el punt R, el comando es va reunir amb el Sergent Garret per iniciar la missió AK0808 a les 22:00 en punt.

Un cop a l'àrea de la missió, i després d'un petit reconeixement, els valerosos soldats van anar agafant posicions al llarg de la nit entre les línies enemigues (de gran alçada, s'ha de dir). Poc a poc els tres herois es van anar acostant a primera línia de foc, i cap a les 12:00 van patir la baixa de Garret, que no poder aguantar el foc enemic. En aquell moment, Six Q i Kelso van decidir posar tota la carn a la graella i van avançar (ja descaradament) cap a la primera línia de foc, on van aguantar com a herois la calor i els embats dels soldats rivals fins que no va quedar cap enemic entre ells i l'objectiu.

Un cop aconseguida amb èxit la missió, els nostres herois es retiraven victoriosament cap a la 1:00 donant per acabada amb èxit total la missió AK0808.

Ha arribat a les nostres oïdes que els proposaran per la medalla al valor. Reporting for duty!

El Juego de Ender

2008-08-07T10:18:00.005+02:00

Fa molts anys (deu fer com a mínim 16 0 17), que vaig llegir per primera vegada el clàssic de la ciència ficció El Juego de Ender i la veritat és que l'he rellegit com a mínim un parell de vegades en aquest temps. De tota manera, més que escriure sobre el llibre en si, m'agradaria comentar un concepte que aportava, que en aquells moments jo no coneixia i em va deixar bastant parat.

A la novel·la, els dos germans d'Ender (Peter i Valentine Wiggin) es dedicaven a crear des de les seves consoles opinió a escala mundial mitjançant articles que publicaven. A mi se'm feia complicat en aquella època entendre com des de les seves consoles podien crear opinió a escala mundial, em sonava a ciència ficció. Cal tenir en compte que el llibre es va escriure al 1985.

Penso que Orson Scott Card va ser en certa manera un visionari, i va veure totes les possibilitats d'Internet 10 anys abans de que Internet s'estengués a nivell mundial i 20 anys abans de la web 2.0

És una lectura molt recomanable.

La son i les persones

2008-08-04T10:11:00.004+02:00

Després de parlar amb un company de feina aquest matí, cada cop tinc més clara una teoria respecte a les persones: n'hi ha dos tipus, els que s'adormen mirant la tele (o llegint) i els que no s'adormen mirant la tele (o llegint).

Està clarissim. És una teoria que ja tenia més o menys clara, perquè a casa som 50% (ja veurem en un futur cap a on es decanta el tema), però avui he vist que també es dona a d'altre països.

Jo soc incapaç de quedar-me adormit mirant la tele, llegint o el que sigui. Si tinc son me'n vaig al llit. Si vull mirar la tele miro la tele, i si vull llegir, doncs llegeixo. Sembla obvi, però no ho és. Hi ha un altre tipus de persones (que em temo, són gran majoria) que posen la tele per quedar-se adormits! o que es posen a llegir un llibre al llit, i es desperten després de dues hores amb el llibre a sobre el cap i preguntat-se què ha passat...

Masters of War

2008-07-31T23:22:00.009+02:00

Avui he descobert per casualitat una cançó de Dylan que no coneixia: Masters of War. He escoltat també la versió de Pearl Jam i les dues són esplèndides (musicalment, sota el meu punt de vista, infinitament millor la versió cantada per Vedder que l'original de Dylan...suposo que tinc debilitat per Vedder)

M'ha sobtat trobar-me amb aquesta cançó, que pel seu contingut segueix vigent 45 anys després de la seva creació. Em sembla increïble que algú sigui capaç de crear això, i més quan parla de temes difícils, en un moment (quan es va escriure) molt complicat quan els EUA estaven a punt de començar la guerra del Vietnam.

La cançó, sobretot en la part final (les dues últimes estrofes) agafa la forma d'al·legat directe contra els que "creen" les guerres. Interessant a més, pel que he pogut llegir, perquè hi ha molta controvèrsia al voltant del significat que Dylan va voler donar-li. Ja em direu què en penseu si l'escolteu.

"Ha sido como ver a un perro tocar el piano"

2008-07-25T23:27:00.008+02:00

Avui mentre mirava un capítol de Mad Men, aquesta frase m'ha deixat descol·locat per uns minuts: "ha sido como ver a un perro tocar el piano", diu un executiu de comptes d'Sterling Cooper, l'empresa de publicitat en que està ambientada la sèrie, després que una secretaria hagi fet un comentari intel·ligent sobre un producte.

I és que Mad Men és un clar exemple de la societat americana dels 50/60: masclista, hipòcrita, puritana, classista, racista... i fumadora. De fet penso que si no fos pel tema tabac (impensable que la gran majoria dels personatges de qualsevol sèrie ambientada en l'actualitat siguin fumadors) la societat americana no ha canviat tant en 50 anys.

Us deixo link (al títol del post) a una mena de making off de la campanya pel llançament de la segona temporada de Mad Men.

Rocky, Sammy, Eindhoven

2008-07-23T22:35:00.010+02:00

Amb un viatge a Eindhoven per endavant, com sempre em vaig carregar de lectura per gaudir del meravellós transport d'ovelles en que s'ha convertit el vol Girona-Eindhoven. En aquest cas em vaig endur "¿Por qué corre Sammy?" de Bud Schulberg que sense cap mena de dubte serà la meva propera ressenya a Kozmic i també em vaig endur per rellegir un còmic anomenat Rocky de l'autor suec Martin Kellerman.

La veritat és que m'ho he tornat a passar de meravella amb les tires de Rocky, un jove suec de 25 anys (inspirat en el propi Kellerman) vivint (és un dir) la vida a l'Estocolm de finals dels 90. Molta mala hòstia, molta senzillesa en els acudits, humor directe a l'estomac, molt en l'estil del primer Cho amb University Squared, però ambientat a Suècia en lloc dels EUA.

En tot cas, el propòsit del post no era el·logiar Rocky, sinó extreure'n un dels acudits que tant la primera com la segona vegada em va tenir pensant uns minuts. En un moment donat, el protagonista explica aquesta història a un col·lega: "Tres señores entran en el hotel de la ciudad, la habitación cuesta 25 €. Le dan un billete de diez cada uno al botones, que baja a buscar cambio... vuelve con 5 monedas de un 1€... recibe 2€ de propina y les devuelve a cada uno de los tíos 1€ a cada uno.... por lo tanto los hombre han pagado 9 € cada uno.... 9x3 =27, más dos de propina 29. Donde está el euro que falta?"

Ok, reconec que quan ho agafes és terriblement senzill, però em sembla una manera divertida de jugar amb les paraules.

ATENCIÓ: el primer comentari és un spoiler amb la sol·lució.

The Story of Stuff

2008-07-21T11:37:00.003+02:00

Un site interessant que vaig trobar, amb un video explicatiu de la senyora Annie Leonard ( a qui no tenia el gust de coneixer) sobre els procesos dels productes desde la seva extracció fins la seva desaparició. La idea és que aquest procés de les "coses" no és lineal, sino que es veu afectat per multitud d'inputs. A mi m'ha semblat una visió una mica apocalíptica i poc antigubernamental, però hi ha moltes coses interessants.

El que més m'ha agradat és la idea de la obsolescència de les coses (tant la real com la percebuda). És ben cert que les coses estan fetes per durar menys (començant pels cotxes) i que a més les modes canvien cada any intentant que la nova moda sigui el més diferent possible de l'antiga per tal de què ens sentim malament si no comprem.

Si més no, la reflexió a la que porta el video està molt bé. Crec que oblida una gran opció que és la reutilització de les coses (abans o en lloc del reciclatge de les mateixes): és a dir, que sempre serà millor reutilitzar quelcom que no pas reciclar-ho, perquè el reciclatge també comporta una despesa energètica i perquè no tot es pot reciclar.

Podeu baixar la pel·lícula aquí.

Lectures estivals

2008-07-17T23:08:00.007+02:00

Bé, arriba l'hora de prendre decisions importants. Encara no sé quan faré les vacances, però en algun moment o altre arribaran, així doncs, necessito definir els meves prioritats de lectura en el període per tenir-ho clar quan arribi el moment.

Ara mateix tinc tres opcions al prestatge "pendents":

Opció A: "El niño con el pijama de rayas" de John Boyne. El títol promet una mena de "La vida es bella" de Benigni, i ve recomanat des de casa els pares. Bestseller del Robafaves té pinta de lectura fàcil i ràpida si aconsegueixo enganxar-me. Poder no és prou estival? no enllaço amb la trama perquè segons la contraportada és molt difícil de definir i els editors creuen que és important començar la novel·la sense saber de què va.

Opció B: "Moteros tranquilos, toros salvajes" de Peter Biskind. És un llibre del mateix autor que "Sexo mentiras i Hollywood" i sembla que amb una estructura molt similar. En el cas de Sexo.. ens explica l'escena de les productores independents de finals dels 80 i principis dels 90 (centrant-se en Miramax i en menor mesura en Robert Redford i el seu festival a Sundance) i en aquest cas fa un repàs a la fornada de directors que (segons l'autor) van canviar Hollywood als 70 (Scorsese, Coppola, Spielberg...) Lamentablement, té un handicap molt gran: l'ha traduït Daniel Najmías, traductor que també va perpetrar la traducció de Sexo... que tants mals de cap em va donar. Però bé, és difícil carregar-se totes les històries que apareixen al llibre i la mala hòstia que gasta l'amic Biskind amb una traducció.

Opció C: "Stalingrado" d'Anthony Beevor. Després de més d'un any al prestatge i un intent fallit de començar-lo, l'estiu sembla una bona oportunitat per un llibre eminentment històric disfressat de novel·la a l'estil Beevor. Poder la opció més feixuga de les tres (i per això més estiuenca) Beevor, a qui tot els lectors del bloc coneixereu per ser la seva obra "La guerra civil española" és un especialista en la Segona Guerra Mundial i sap donar una visió interessant i bastant acurada sense ser un plom il·legible.

Bé, aquestes són les tres opcions. Valoraré totes les opinions abans de decidir-me. Prometo fer post del llibre escollit per si algú dubta si llegir-lo o no.

How to Nap

2008-07-14T11:38:00.003+02:00

El fet de treballar per una empresa Holandesa fa que una de les conyes més recurrents que haig de suportar és la de la migdiada. Si un dia arribo tard a la tarda, algú segur que em pregunta "how was your siesta?" o "what a long siesta today".

Això fa que m'hagi fet especialista en explicar el tema de manera clara a qualsevol guiri que m'ho pregunti.

L'altre dia vaig trobar aquest article força interessant que ens explica com fer una bona migdiada, i en general parla dels cicles de la son de les persones. El que em va semblar més interessant va ser el petit apartat que diu "Are you a lark or an Owl?", clarament jo soc en aquest sentit un owl i efectivament el meu moment crític en que necessito cafè o migdiada són les 15:00.

Projecte Kozmic

2008-07-09T13:22:00.003+02:00

He pensat en aquest nou projecte. Bàsicament és un bloc on penjar ressenyes de llibres i/o còmics.

Estic obert a qualsevol aportació que consideri interessant.

www.kozmicbooks.wordpress.com

En realitat la idea era provar wordpress com a editor de blocs (la veritat és que sembla bastant millor que blogger). Està en castellà per arribar a més gent, la idea si tingués temps seria traduïr-lo també a l'anglès, però ja veurem. De moment he re-utilitzat una ressenya d'aquest bloc per començar.

Diari de Tiquicia 12 (i últim)

2008-07-07T00:23:00.007+02:00

Vaig pensar que ja que la sèrie m'havia quedat penjada, podria esperar a que fes un any per donar-la per tancada. Aquest dijous farà un any que vam marxar a Tiquicia (podeu seguir les meravelloses -lease soporíferes- notes de viatge cercant els tags "Tiquicia")

Diari de Tiquicia 12, Poás i tornada

Camps de cafè a les faldes del Poás

24/07/07

Ens llevem a les 5:30 per aprofitar el matí abans de marxar visitant el Volcán Poás. Ens dirigim cap a Alajuela (seu de la LDA) des d'on comença l'ascensió al volcà per una bonica carretera. Ens assabentem que el color dels autobusos a les ciutats Ticas són els mateixos que els dels equips de futbol: així els busos alajuelenses són vermells i negres, com La Liga (LDA), mentre que a San José són liles, com el Monstruo.A mesura que pugem les vistes són espectaculars: camps de cafè a la falda, vistes de l'Irazú i del Chirripó al fons, tota la ciutat d'Alajuela i fins a Puntarenas (al mar).

Un cop arribats al parc del volcà (7$ per cap, 1600 colones pels residents -som gairebé els primers en arribar-) podem veure l'immens cràter (1,3 Km) amb la llacuna al mig d'un color indefinit (entre blanc i verd) amb moltes fumaroles de color groc al temps que notem la forta olor de sofre per tot arreu. De ben lluny, a l'esquerra, s'aprecia l'Arenal (hagués estat irònic si no l'haguéssim pogut veure de prop a causa de la boira i el poguéssim haver vist des d'aquí)

Després d'acostar-nos també a la llacuna del Poás fent una passejada, hem iniciat el retorn, parant per dinar cap a les 11:00 en un petit poble anomenat Fraijanes. Allà he pres l'últim casado del viatge i la última Imperial.

Després hem seguit avall cap a l'aeroport Juan Santamaria d'Alajuela mateix, des d'on surt el nostre vol de tornada. En arribat, paguem els "impostos de sortida" (26$) i de fet el poc destacable de l'estància a l'aeroport és una bonica discussió al voltant del nom del poble on havíem dinat: ella Freijoles, jo Fraijures (una noia que feia una enquesta de satisfacció sobre la nostra estància ens treu de dubtes: Fraijanes). Embarquem a les 16:·00 hora Tica.

En arribar a Madrid, dues grans noticies han acaparat titulars els dies que hem estat fora: "apagón" a Barcelona i la portada del Jueves amb els prínceps. Només arribar i veure els diaris ja en sentim com a casa.

Al vol de tornada acabo la lectura de "It doesn't take a hero" l'autobiografia del general Norman H. Schwarzkopft que m'ha acompanyat gairebé tot el viatge. Òbviament aquest serà el llibre que sempre associaré a aquest viatge, com el Tokio Blues de Murakami sempre em portarà a Formentera 2005. Ha estat una lectura sorprenent: el vaig agafar al Coco Loco (Puerto Viejo de Talamanca) al principi del viatge per fer temps a l'hamaca abans de dormir, i finalment ha resultat una lectura d'allò més interessant, un llibre dels que enganxa. Molta informació interessant sobre la guerra del Vietnam, i sobretot la primera Guerra del Golf (amb Bush pare al capdavant)

En resum, deixem enrera moltes coses en arribar a Barcelona, des de la Imperial fins els volcans, passant per els iguanes, el gallo pinto, els muchisisimo, els cocos, les hamaques, els avançaments suïcides, el TLC... mi corazón dice no, ¿y el tuyo?

El meu diu PURA VIDA.

4 latas

2008-07-02T11:18:00.006+02:00

El meu avi també en tenia un però vermell fosc. Li dèiem, com tothom en aquella època un "4 latas"

Ahir, per raons òbvies (pels qui coneixeu a la Pèsol) vaig enrecordar-me'n.

Quins grans cotxes...a mi em va marcar més l'R5 (el vermell , el TX), però el 4 llaunes, també era la hòstia.

Autobombo

2008-06-27T12:03:00.006+02:00

No és que mai hagi donat molta importància a la quantitat de gent que visita el blog, però m'ha fet il·lusió veure que aquest trimestre hem batut el rècord de visites.

Les xifres no són del tot reals, però si orientatives. És curiós veure com un cop els lectors es van estabilitzar (a inicis del 2007) el segon trimestre (Q2) ha estat ambdues vegades el millor.

Silverfish, ara si

2008-06-26T09:50:00.004+02:00

Ara si, he tingut el temps (Sant Joan) i he trobat el moment de llegir-me Silverfish com toca. I evidentment ha valgut la pena. Una edició molt cuidada en paper brillant de Planeta, un dibuix que tot i no apassionar-me cada vegada m'agrada més, una trama senzilla i directa però amb un ritme impressionant (com feia temps que no veia) i que fa que no puguis deixar el còmic fins acabar-lo.

En el fons, comparat amb els altres guions de Lapham, Silverfish és com una petita història que podria estar dins de Balas Perdidas, però gràcies al ritme es converteix en una obra molt interessant per si sola.

Molt recomanable per qui no hagi llegit mai a Lapham i vulgui endinsar-se en els seus terrenys, comic negre, negre, en la millor tradició pulp però adaptat a l'actualitat.

El Campionat en xifres

2008-06-24T00:14:00.010+02:00

Aquí us deixo algunes xifres interessants:

104 MB de fotos
56 fotos
32 ampolles de cervesa
14 GB d'emmagatzematge
10 hores de joc (sense contar els no-puntuals)
7 participants
6 escenaris
5 litres de Heineken (a les 12:30 s'havia acabat)
4 pizzes grans del Pizza Hut
4 Victòries d'en Ballman (consecutives)
3 Victòries d'en Han Polo
3 pipes d'aigua
2 Campionats d'en Ballman
2 Gorres de l'exèrcit soviet
1 Medalla d'honor impressionant
1 Victòria d'en Largo, d'en Lord Vader i de l'home tranquil de la pipa.
1 Coca Cola de 2 litres
1 Campionat pel Ballman
1 Sots-Campionat pel Han Polo
1 Semifinal pel Largo i Lord Vader
1 X Box
0 Victòries de Float i Palau

Molts dosos i molts dotzes, en el millor moment i en el pitjor.

La tàctica "trilera" i la tàctica "ploramiques".

Una frase: "no es que dubti.... es que si no em lio"

Fins l'any vinent!

Entrevistes amb els participants: Part 7 i última

2008-06-21T09:23:00.004+02:00

Per acabar l'exitosa sèrie, tenim a l'home tranquil, el de la pipa, amb només dues participacions i un Sots Campionat (2006) i una Semifinal (2007) a les seves esquenes. Amb vosaltres, l'últim rookie que va arribar a una final i la va perdre (a la foto, el que te cara d'haver perdut)

1. Vas ser finalista en la teva primera edició: va ser el millor moment?
Suposo que hauria de dir que si, però la veritat és que un error inicial va condicionar el desenvolupament de tota la partida i no vaig gaudir gaire. De fet vaig gaudir molt més en la última partida de la fase prèvia d'aquell mateix campionat contra en Lord Vader on amb una tàctica catenaccio rastrera em vaig assegurar el pas a la següent ronda. A vegades cal deixar de banda al "jogo bonito".

2. Tot i haver jugat una final i una semifinal no has aconseguit mai cap campionat. Notes les urgències històriques?

De cap manera. Només he participat en dues ocasions i sempre ha passat la fase prèvia. Només es qüestió de temps i una mica de sort que tingui un dibuix penjat a la paret.

3. Qui són els teus favorits per la final?

Tots els altres. Ells han entrenat molt més que jo. Una lesió m'ha impedit sortir del gimnàs. Però tot i que he rebut pressions externes i alguns mitjans episcopals han qüestionat les meves ganes, afronto aquest campionat amb il·lusió i no descarto donar una sorpresa.

Entrevistes amb els participants: Part 6

2008-06-20T09:33:00.002+02:00

La penúltima entrevista és amb l'únic Bicampió i etern favorit de les cases d'apostes. És (amb diferència) el més experimentat. Semifinalista al 2002, Finalista al 2007 i Campió al 2003 i al 2006. Amb tots vosaltres: Largo.

1.Cual ha sido el mejor momento, ¿el primer Campeonato contra Saiton? ¿el segundo contra Moreu?

El primer campeonato fue quizás más currado, porque ya se sabe que antes había más nivel en esto... Hay que recordar que aquella final fue sin lugar a dudas traumática: Saitonman no volvió a ser el mismo tras aquella derrota y yo tuve mis propios problemas que me llevaron a no pugnar por el título en la siguiente edición.

El segundo campeonato fue quizás más tranquilo. Jugar en las calles de Stalingrado es como tener ventaja de campo y Moreu pagó con creces un pequeño error que cometió inicialmente.

Volviendo la vista atrás, quizás el mejor momento fue ver el premio de mi primer campeonato. En mi opinión es el mejor póster de todas las ediciones.

2. Después de la decepción del año pasado, y de ser el jugador con más currículum SQL, ¿notas urgencias históricas?

Sí, claro, noto las urgencias históricas de Lord Vader. A estas alturas, ya no tengo nada que demostrar, ni siquiera a mí mismo... excepto quizás poder aguantar los nervios en una partida contra Han Polo. Creo que esta vez me llevaré la PSP para hacer algo mientras espero al posicionamiento.

3. Quien son tus favoritos para la final?

Voy a romper una lanza a favor de Lord Vader cómo mi máximo favorito. Aunque siga intentando recordar aquel momento de gloria en el que me hizo un KIA, no le guardo rencor. A ver si se quita la espina y esta vez lo consigue.

Sin embargo, la lucha será feroz, ya que todos tienen sus posibilidades. Sin duda estará muy reñido. En todo caso, espero que no gane nadie que ya haya ganado anteriormente...

Entrevistes amb els participants: Part 5

2008-06-20T09:17:00.006+02:00

La següent entrevista és amb Float, el menys experimentat dels participants del torneig.

1. Només has aconseguit una victòria en campionat: va ser el millor moment?

Suposo que hauria de dir que si, però tampoc ho tinc molt clar. Va ser a la darrera partida de la primera ronda, contra una rival que tenia més ganes de marxar a casa que de guanyar, així que no va posar gaire resistència i això li va restar mèrit a la meva victòria. En qualsevol cas, però, va impedir que me'n tornés a casa completament derrotat.

2. Tot i les participacions, encara no has aconseguit mai cap campionat. Notes les urgències històriques?

Urgències històriques?? Però si és la meva segona participació !! Desconec el palmarès dels participants d'aquest any, però segur que hi ha algú que té més urgències que jo. Tot això no treu, evidentment, que em presenti al campionat amb ganes de guanyar.

3. Qui són els teus favorits per la final?

Jo... i suposo que algú altre. Perquè la final la juguen dos, oi?

Mr. Float

Entrevistes amb els participants: Part 4

2008-06-19T10:44:00.006+02:00

El següent entrevistat és conegut en cercles d'SQL com Tamayo, per la seva espantada en el Campionat de 2003 pel famós bateig a Sevilla. Finalista a 2004, en la seva primera participació.

1. Vas ser finalista en la tercera edició: va ser el millor moment?

Sí, tot i que vaig perdre la final de manera lamentable. Des d'aleshores, cap avall que fa baixada.

2. Tot i les participacions, encara no has aconseguit mai cap campionat. Notes les urgències històriques?

Probablement sí, però porto tota la vida sabent que els jocs no són el meu fort. Per tant, no em sento amb urgències, de cap mena.

Bé, potser en tindré en funció de la birra que hagi pres, és clar, però estic tranquil perquè, com diem els perdedors, participar i passar-s'ho bé és el que compta, no?

Bo i així, hi haurà un dia en què els daus em somriuran i tindré olfacte tàctic. I, quan arribi aquest dia, la meva venjança serà te-rri-ble.

3. Qui són els teus favorits per la final?

Largo: és al SQL el que la selecció alemanya al futbol. Té un joc agressiu, marcial i, quan ja n'estàs fins al capdamunt, de sobte et guanya.

Han Polo: la selecció turca. Avorrida, lenta, no se sap a què carai juga. Això sí, quan menys t'ho esperes, un KIA a l'últim minut i cap a casa.

Float: la selecció Croata, no ha guanyat mai rés, però encara fa poc que competeix.

Darth Vader: la selecció holandesa, joc vistós però fa tants anys que no guanya res.

Palau: la selecció francesa. Molta grandeur, però massa vell per res que valgui la pena.

Cos i Moreu: compte, que saben a què juguen i quan fer-ho. Cal tenir-los en compte.

Entrevistes amb els participants: Part 3

2008-06-19T09:34:00.008+02:00

El tercer és l'etern aspirant (Finalista al 2002, i Semifinalista al 2005) Ha participat en 6 edicions, aquesta serà la 7ena... amb tots vosaltres: Lord Vader.

1. Saps que un cop jugat aquest campionat, seràs el jugador amb més participacions (7). Vas ser finalista en la primera edició: va ser el millor moment?

La veritat és que en 7 anys hi ha molts bons moments… i també dolents. El primer va ser un bon any sense cap dubte, però recordo amb especial il·lusió la victòria sobre el Largo en el tercer campionat. La recordo perquè va ser com recordar que encara que dormit, tinc un gran estratega dins que només apareix en moments especials. També ho recordo perquè al llarg de 365 dies vaig gaudir de la victòria com mai.

2. Tot i les 6 participacions, encara no has aconseguit mai cap campionat. Notes les urgències històriques?

De fet sempre he pensat que el primer campionat moralment és meu, ja que em vaig veure forçat a retirar-me per pressions externes. El fet que Han Polo tirés per terra la feina de 8 hores de geni es podia esperar, però va ser igualment decepcionant. El primer va ser el més dur, i repeteixo, moralment es meu.

3. Qui són els teus favorits per la final?

A SQL no hi ha favorits, ara seria fàcil dir un o altre, però, "no hay rival pequeño" ni "líder imbatible". Es la grandesa d’aquest joc.

Entrevistes amb els participants: Part 2

2008-06-18T15:32:00.012+02:00

El segon de l'aclamada sèrie d'entrevistes és l'actual campió, Enrique Líster (aka Han Polo), abastament conegut entre els seus contrincants per la seva parsimònia col·locant tropes i decidint moviments. Campió al 2007, Semifinalista al 2002 i 2005. Ha participat en 5 edicions, aquesta serà la 6ena.

1. El campionat de la passada edició: va ser el millor moment?

Seré franc. Haig de dir que posar nerviós als meus rivals es un dels moments més excitants. Sobretot perquè ningú no tenia en compte la batalla psicològica que posava en joc... somriures, temps llargs posant tropes, cara de no se que és...

I és clar, si aquesta batalla es produeix en el combat final, acompanyat d'una birra que val 3€ y un cigarro... doncs es natural que un jovenet socialista de la UGT, desplaçat a Ceuta, fotés aquell tret amb la vella Mauser rovellada del seu avi, que aconseguí penetrar en el cap de 30 soldats africanistes consecutius perquè els molt burros anaven fent la conga pel mig del carrer Millan Astray al crit de 'viva la muerte'.

2. Ara que t'has tret de sobre les urgències històriques, com encares el Campionat?

Tranquil. Soc bo i ara la gent ja ho sap. També com que ja es comença a conèixer la meva tàctica 'perd els nervis i la partida de pas', he pensat que m'aliaré amb en Darth Vader per evitar l'excés de professionalització del campionat i fer de pas com si res no m'importes... Per cert, vaig a per el fantasma de Girona i li diré 'friki' tants cops com sigui necessari perquè perdi eles nervis i de pas la partida...

3. Qui són els teus favorits per la final?

Per seguir amb la sincerat i la franquesa que em caracteritza, doncs jo. Però si haig de sortir del meu anàlisis més humil i realista diria que em faria il·lusió la victòria de l'home tranquil (el de la pipa). Principalment per que la seva tranquil·litat produeix nerviosisme; i aquesta tàctica, totalment oposada a la meva, em sorprèn i m'admira. Tanmateix no seria franc si no esmentés que una victòria d'aquest element aportaria una explicació lògica a les seves victòries en els combats que vam mantenir ja fa anys, i que jo, malauradament, tenia per costum perdre. Ompliria de sentit retroactiu les meves derrotes passades...

Atentament,

Enrique Lister Forján

Entrevistes amb els participants: Part 1

2008-06-18T12:50:00.008+02:00

Començo una sèrie molt curta i de poca durada (acaba passat demà) d'entrevistes amb els participants al proper 7è Campionat d'SQL Sgt. Kelso.

Primer Ballman, Campió de l'edició de 2005 (enfrontant-se a la final a en Ferran, el favorit indiscutible aquell any). Ha participat en 5 edicions (aquesta serà la 6ena)

1. El Campionat guanyat contra en Ferran: va ser el millor moment?

Personalment, podríem dir que va ser el que millor resultat final vam tenir; així que, si, va ser un dels millors moments. En aquella jornada, tot va sortir de cara. Quan les coses van bé, t'animes i els records sempre són bons.

2. Com encares aquesta participació després de les últimes decepcions?

Sincerament, amb la feina ben i ja feta; ja soc posseïdor d'un títol i això sempre dóna una tranquil·litat. No sóc gens ambiciós; tot i que a tothom li agrada guanyar i guanyar bé, amb autoritat. Doncs, a priori; encarem la jornada amb molta tranquil·litat, amb ganes de riure una mica, fer alguna que altra birra, fer una mica de solete a la terrasseta, i bona companyia; el que obtinguem de resultat final del joc, es totalment secundari. Ja ho hem comentat varies vegades.

3. Qui són els teus favorits per la final?

Favorits, podria dir que tots; d'alguna manera podem estar allí: però em mullaré. Per ordre, destacaríem a: Largo, ja ho ha demostrat en varies ocasions, planificador i experimentat en el joc; això fa que sigui un dels màxims candidats a revalidar títols. Nate, també bon planificador, potser un pel més que no pas en Largo, amb una bona dosi de sort de l'atzar (daus), això fa sumar i podríem considerar-lo com un bon rival; tot i això, aquest any potser jugarà amb una presa afegida per les intencions d'acabar quan abans la jornada. Jordi Pont, sempre està allí, sempre ben aprop i algunes vegades la precipitació, altres la mala sort, l'han deixat aprop del títol. Aquest any pot ser la seva oportunitat, apostem per ell.

Post preventiu: Silverfish de David Lapham

2008-06-16T11:26:00.006+02:00

Aviso, quan tingui un moment em llegiré el nou còmic de David Lapham, anomenat Silverfish. Ja el tinc a casa, és només trobar el moment.

Tinc moltes expectatives posades en ell, de fet encara estic buscant el moment adient per llegir-lo per poder-lo gaudir, a veure si el bon temps acompanya i em puc muntar una sessió de lectura d'acord amb el còmic, léase: terrassa, temperatura agradable, ombra, pipa d'aigua, i temps per endavant. És difícil, però tampoc tinc pressa.

Últimament, els còmics em van molt millor que els llibres, perquè els puc agafar/deixar més fàcilment (en qüestió de minuts) i entrar sortir dels arguments de manera poc traumàtica. Això vol dir que últimament llegeixo pocs llibres i més còmics. No obstant, amb aquest m'agradaria fer-ho bé, i no llegir-lo de 10 minuts en 10 minuts a les nits.

Veurem si després està a l'alçada, però promet el que sempre dona Lapham en les seves creacions: històries negres, negres, amb personatges extrems, situacions extremes, arcs argumentals de cinema negre i finals amb doble mortal endavant.

Generación Perdida

2008-06-15T11:53:00.002+02:00

Avui si voleu llegir quelcom interessant millor us passeu pel blog del Largo:

http://suengrall.blogspot.com/

Luke Reinhardt

2008-06-13T09:48:00.003+02:00

Segons la wikipedia, Luke Reinhardt era el pseudònim de George Cockcroft, el veritable autor de "L'home dels daus" novel·la editada al 1971 i que vaig llegir ja fa uns anys.

La idea del llibre em sembla molt bona, el punt de partida és esplèndid: el psiquiatra protagonista està avorrit de la seva vida, i decideix jugar-se tot a l'atzar a partir d'un determinat moment. Tot a l'atzar vol dir tot a l'atzar.

A mi el llibre em va agradar, tot i que cap al final la cosa es complica una mica i perd la frescor inicial, recordo que em va fer passar una bona estona i fa pensar, si més no el plantejament del llibre fa pensar.

No crec que sigui un llibre de culte, com molta gent defensa, perquè perd força qualitat literària a mesura que avança, però d'altra banda tinc un bon record de la originalitat de la proposta.

Jo crec que val la pena començar-lo (segur) i mira, si us enganxa, doncs fins al final.

The Grateful Dead

2008-06-12T09:28:00.004+02:00

If you go to the wikipedia or search through the internet you'll find a lot of information regarding the Grateful Dead and a lot of concepts related to them: the Wall of Sound, the Dead Heads, Steal Your Face logo and so many.

I really thing there are few bands with their unique multiple dimensions: they created a "community" among their fans -known as the Dead Heads- they created a logo (the Steal Your Face logo you can see on top of this post) known all over the world, they created the Wall of Sound, a huge sound system designed specifically for them...they also made touring their distinctive seal: they could tour for years (in fact they were touring more or less continuously from 1965 to 1995 when their leader Jerry Garcia died) and Dead Heads would follow them for long periods of time.

So if you don't know what I'm talking about, search a little the internet, get their music and listen to them: you'll fell like the 60's are here again, and nothing besides sex, pot and music matter at all.

Personally, I started with "Box of Rain", discovered in the movie American Beauty (thanks Sam Mendes)

Box of Rain (The Grateful Dead, words by Robert Hunter lyrics by Phil Lesh)

Look out of any window //
any morning, any evening, any day
Maybe the sun is shining //
birds are winging or
rain is falling from a heavy sky //
What do you want me to do,
to do for you to see you through? //
this is all a dream we dreamed
one afternoon long ago //
Walk out of any doorway
feel your way, feel your way //
like the day before
Maybe you'll find direction //
around some corner
where it's been waiting to meet you //
What do you want me to do,
to watch for you while you're sleeping? //
Well please don't be surprised
when you find me dreaming too

Look into any eyes //
you find by you, you can see
clear through to another day //
I know it's been seen before
through other eyes on other days //
while going home
What do you want me to do, //
to do for you to see you through?
It's all a dream we dreamed //
one afternoon long ago

Walk into splintered sunlight //
Inch your way through dead dreams
to another land //
Maybe you're tired and broken
Your tongue is twisted //
with words half spoken
and thoughts unclear //
What do you want me to do
to do for you to see you through //
A box of rain will ease the pain
and love will see you through

Just a box of rain  //
wind and water -
Believe it if you need it, //
if you don't just pass it on
Sun and shower //
Wind and rain -
in and out the window //
like a moth before a flame

It's just a box of rain //
I don't know who put it there
Believe it if you need it //
or leave it if you dare
But it's just a box of rain //
or a ribbon for your hair
Such a long long time to be gone //
and a short time to be there


P.D: Amb aquest post acabo la importació de
continguts del meu blog paral·lel Liteworld.
Aquest últim s'havia postejat el 26 d'Abril
de 2007. D'aquesta manera tanco la paradeta a Liteworld.

2008-06-05T23:50:00.006+02:00

Hasta entonces había avanzado por la despreocupada edad de la primera juventud, un camino que de niño parece infinito, por el que los años transcurren lentos y con paso imperceptible, por lo que nadie nota su marcha. Caminamos plácidamente, mirando enderredor con curiosidad, no hay necesidad alguna de apresurarse, nadie apremia por detrás y nadie nos espera, también los compañeros avanzan sin pensar y se detienen con frecuencia a bromear. Desde las casas, en las puertas, los mayores saludan, comprensivos, y hacen señas para para indicar el horizonte con sonrisas de inteligencia; así, el corazón empieza a latir con deseos heroicos y tiernos, se saborean, la víspera, las cosas maravillosas que se esperan para más adelante; aún no se ven, no, pero es cierto, absolutamente cierto, que un día llegarán. ¿Falta mucho aún? No, basta con cruzar aquel río allí al fondo, sobrepasar aquellas verdes colinas, pero, ¿no habremos llegado ya? ¿No serán tal vez aquellos árboles, esos prados, esa casa blanca lo que buscamos? Por un instante tenemos la impresión de que sí, y nos gustaría detenernos. Después oímos decir que lo mejor está más adelante y reanudamos la marcha sin preocupación. Así continuamos el camino con una espera confiada y las jornadas son largas y tranquilas, el sol brilla alto en el cielo y parece que no tenga ganas de bajar nunca al ocaso. Pero en determinado momento, casi instintivamente , volvemos la vista atrás y vemos que una verja ha quedado cerrada a nuestras espaldas y corta el camino de regreso. Entonces sentimos que algo ha cambiado, el sol ya no parece inmóvil sino que se desplaza, ¡ay!, rápidamente, apenas hay tiempo de mirarlo cuando ya se precipita hacia el confín del horizonte, nos damos cuenta de que las nubes no se estancan en las azules ensenadas del cielo, sino que huyen amontonándose unas sobre otras, con su ansiedad; comprendemos que el tiempo pasa y que el camino deberá acabar algún día.

Això és un extracte del llibre "El desierto de los Tártaros" de Dino Buzzati. Avui, crec que era el dia més adient per postejar-lo després de donar-li voltes, amb l'ajut de la pipa, a diversos temes, entre ells la conveniència o no de seguir amb "el campionat", amb "el futbol" i en general després de fer-li voltes a l'amistat i la vida. Molt recomanable el llibre, sense cap mena de dubte.

El divan de la psicóloga: König torna a clavar-la.

2008-06-01T01:05:00.006+02:00

Avui m'he llegit l'última obra de Ralf König, i la veritat és que després de molts anys i molts bons còmics, segueix sorprenent gratament. Ha aconseguit una història senzilla, moderna i divertida i en aquest cas sense tornar a utilitzar la seva explotadíssima iconografia gay.

La veritat, tot i ser fan de König (des del conegut El Condón Asesino fins ara) i tenir pràcticament tot el que La Cúpula ha publicat d'ell a Espanya, en les seves últimes obres notava una mica de desgast, masses personatges similars i la constant referència del "mundillo" gay alemany que tan bé coneix. Per exemple els seus personatges més famosos, Konrad i Paul, tenen ja poc a explicar.

Per sort en aquest cas no li fa falta: "El divan de la psicóloga" és una petita història que podria haver rodat sense cap mena de problema Woody Allen, amb uns personatges risibles (absolutament impagable el fill de la protagonista) però amb molt de rerefons, un gran poder de caricaturització (m'acabo d'inventar la paraula segur) i uns diàlegs marca de la casa.

Es veritat que de tant en quant König busca inspiració en els llocs més insospitats (algunes de les seves millors obres estan basades en clàssics: Lisístrata en la homònima comèdia d'Aristòfanes, o Yago en vàries obres de Shakespeare) i que sempre intenta ser original d'alguna manera, però aquest cop no s'ha complicat gens la vida i l'obra li ha sortit rodona.

Aprofito per recomanar també qualsevol de les seves altres obres. Passareu una estona divertida.

Del Pump&Seal al Pump&Save

2008-05-24T23:49:00.006+02:00

Per circumstàncies òbvies, l'altre dia entrava a casa un producte anomenat Pump and Save. Immediatament el meu cervell em va fer retrocedir als 90 i em va portar a la memòria un altre producte: el Pump n' Seal.

El clàssic de les "teletiendas" dels Dissabtes a la matinada dels 90, el meravellós Pump n' Seal, el producte que extreia l'aire de les bosses per poder conservar els productes envasats al buit... quantes nits arribant a casa de matinada, posant la tele mentre menjava alguna cosa abans d'anar al llit i trobant a les 4 o les 5 de la matinada el senyor que ens prometia que la única manera de ser feliços era comprant el Pump n' Seal i aprofitant els avantatges de l'envasat al buit.

Per curiositat, buscant al google, veig que encara fan marketing però és una mica més cutre (atenció al video VHS d'instruccions que encara venen (?) per 7$)

Impagable el Pump n' Seal, junt amb les òperes del 33 els divendres a la nit, un clàssic.

La sort dels campions

2008-05-22T09:57:00.003+02:00

Ahir, un cop acabats els penals de la final de la Champions, pensava tres coses:

1. Que el Manchester United és campió gràcies a dues relliscades, la d'ahir de John Terry i la de la Zambrotta a la semifinal contra el Barça que va precedir el gol de Scholes.

2. Que no se m'acut cap altra feina (que segur que hi és, però no se m'acut) en que un professional tingui tanta pressió en un moment determinat com tenia ahir John Terry en llençar l'últim penal de la final de Champions: l'impacte econòmic de la seva relliscada és immens.

3. És molt injust que per una relliscada i perquè un mercenari (Anelka) fallés l'últim penal, els Terry, Lampard, Drogba, Cech, Carvalho, Cole es quedin sense la Copa d'Europa.

Receptes convidades II: "Revoltillo" d'alls tendres amb morcilla

2008-05-18T11:11:00.008+02:00

Post íntegrament redactat pel 6Q. Jo només copio, enganxo, i afegeixo que no l'he tastat però té una pinta espectacular.

Ingredients per 4 persones:

-8 ous
-350 grams d'alls tendres

-entre 50 i 90 grams de morcilla

-oli d'oliva verge.

És un plat molt fàcil i ràpid de fer i que a les meves filles els hi agrada molt.

El fet de que porti morcilla fa que no a tothom li agradi, pel seu gust especial. Jo faig servir morcilla ibèrica, que no porta arròs ni ceba ni pinyons, però queda a la lliure elecció de cadascú el tipus a fer servir.

També és important la seva quantitat, ja que pel meu gust, s'ha de notar el seu sabor i aroma, pero la seva preséncia física ha de ser mínima, per no resultar pesat ni que es repeteixi el seu sabor hores després del menjar.

Posar una cassola amb una mica d'oli d'oliva i la morcilla a foc mig A mida que s'escalfi l'oli anar desfent la morcilla per tal que quedi el més desfeta possible.Un cop desfeta , posar els alls tendres, que prèviament s'hauran de haver escorregut per que no deixin aigua a la cassola.

Remenar els alls per lligar-los una mica amb la morcilla i a continuació posar els ous, sense batre prèviament, a la cassola i desfer-los allà. Remenar per tal que els ous quedin ben desfets. Afegir una mica de sal, pero no gaire, la morcilla ja en porta i pot quedar massa saborós. En aquest punt que cadascú decideixi com vol de fets els ous, a mi m'agraden poc fets, per retirar del foc.

Et voila!! ja està fet el "revoltillo".

Fàcil!!

Converses més o menys interessants

2008-05-14T17:46:00.006+02:00

És curiós com una conversa, en el meu imaginari, pot ser molt més interessant si es donen una sèrie de factors:

1. La nit. Sí, la nit fa que les converses guanyin en intimitat i sembla que és més fàcil fer confidències de matinada.

2. El fum. És indispensable, sota el meu punt de vista, el fum. És curiós, perquè no soc fumador habitual, però reconec que una conversa amb fum guanya bastant. En aquest cas, és encara millor amb la pipa d'aigua (quin gran invent). També és possible amb tabac de liar o amb cigars: en tot cas, mai amb cigarretes convencionals.

3. El whisky. Això ja és el bonus per a les converses de debò, les que tenen molt de significat i necessiten que els interlocutors tinguin la llengua afilada, i les neurones excitades. En el seu defecte, i en segons quines circumstàncies i/o companyies es pot canviar el whisky per una bona cervesa d'importació o un bon vi (el cas del vi, però, no entra gaire en el meu imaginari)

4. La música. És imprescindible que la música ajudi a la conversa i no interfereixi en la comunicació. Una música que acostuma a ser adient a gairebé totes les converses és el vocal jazz de la Billie Holliday, l'Ella Fitzgerlad o la Nina Simone.

5. La localització. Una taula sempre fa la feina. En tot cas un sofà és una opció arriscada, perquè barrejat amb les altres variables pot provocar somnolència.

6. L'interlocutor. Hi ha conversadors, i hi ha persones que no saben conversar. Amb els conversadors, en determinades circumstàncies, podries estar hores parlant. Amb els que no en saben, encara que estiguis hores, no aconseguiràs una conversa interessant.

Whiteout

2008-05-09T11:11:00.005+02:00

Doncs mira, avui volia fer un post sobre Whiteout, un còmic (un parell en realitat: Whiteout i la seva seqüela Whiteout:melt) del guionista Gregg Rucka i el dibuixant Steve Lieber. Són un parell de bons exemples de còmic negre, amb un toc molt original: estan ambientats a l'Antàrtida.

Imatge de la portada de Whiteout. Els més comiqueros veureu que és obra de Frank Miller (pels menys comiqueros: autor de Sin City entre d'altres)

Bé resulta que quan estava buscant informació per fer el post, em trobo que ja n'estan preparant una pel·lícula: Whiteout amb la Kate Beckinsale com a agent Stetko. La veritat no sé que tal ho faran, però és obvi que el còmic dona per un bon film: té una trama densa però que no es fa feixuga gràcies a un molt bon ritme, personatges definits i amb caràcter, i un final molt ben portat. Veurem que tal l'adapten, però és simptomàtic que (segons Wikipedia) quan es va fer l'adaptació del guió, es va canviar una de les característiques del còmic (dues "protagonistes" femenines, tot i que una és molt més protagonista que l'altra) i es va optar per un home com a segon personatge protagonista. Aquestes coses són les que mai acabaré d'entendre.

Aquí deixo el link a una entrevista amb Rucka comentant l'adaptació del guió (sembla força content)

Receptes convidades I: una proposta per fer crema de carbassa

2008-05-04T21:39:00.015+02:00

Post íntegrament redactat pel Palau. Jo només copio, enganxo, i afegeixo que l'he tastat i és espectacular.

Ingredients (per fer una olla de 26 cm):
1 carbassa
2-3 grans d’all
3-6 cebes (en funció de la mida). Pot ser de la tendra o de la normal.
Sal
Oli d’oliva
3-4 fulles de llorer
2-3 branques mitjanes de farigola
Aigua

Aclariment: aquells que no us agradi l’all i/o la ceba no patiu, jo faig aquesta recepta habitualment per gent que odien totes dues coses i els convenç el resultat.

Posem l’olla a foc suau i hi aboquem un bon rajolí d’oli d’oliva. Seguidament, pelem i tallem els alls i els afegim a l’oli. Mentre vigilem que els alls no es cremin (si això passa, els retirarem del foc per evitar que es tornin amargants), acabarem de pelar i tallar les cebes. Les posem a coure, juntament amb el llorer, la farigola i un bon grapat de sal (compte amb les quantitats, però) per tal que la ceba comenci a suar.

Pelem i tallem la carbassa a daus d’entre dos i tres centímetres de costat, aproximadament. Quan tinguem tota la carbassa preparada, l’afegim a l’olla i la deixem coure fins que estigui tova, vigilant que no s’hi enganxi res.

Quan la carbassa estigui al punt, rectifiquem de sal i afegim aigua fins la quantitat que vulguem de crema i deixem coure aproximadament una hora.

Quan la carbassa estigui prou tova com per desfer-la sense esforç amb la cullera de fusta, pararem la cocció i retirarem el llorer i les branques de la farigola.

Seguidament triturem amb el “minipimer” fins que quedi una textura fina. Si volem filar prim, pot passar-se la crema pel “xino”.

Tastem la crema per si cal rectificar de sal, ja que un cop trinxada encara pot bullir una mica.

Consells:

1) la cocció des del primer moment serà millor si mirem de tenir l’olla tapada.

2) si no volem haver de perdre el temps retirant el llorer i la farigola, podem fer-ne un farcell amb fil alimentari abans d’abocar-ho.

3) si no tenim prou carbassa o si volem obtenir una crema més espessa, s’hi poden afegir una o dues patates (a gust del cuiner/a).

P.D: dedicat a les verdures del Han Polo, que es passen el dia a la banyera (curiositat: també t'envien carabasses?)

NFL - Català Bàsic

2008-05-01T00:14:00.010+02:00

Demano comprensió als que ja coneixen el tema. S'acceptarà la crítica constructiva. És un mini (mini, mini) diccionari per tal que els qui no tenen ni idea com a mínim puguin saber de que parlo.

NFL - National Football League - Lliga Nacional de Futbol Americà (dels EUA)
Draft - Elecció de jugadors que surten de la universitat. Es fa cada any i és la "cantera" de la NFL. Els equips poden triar els jugadors segons la seva classificació en l'any anterior (també es poden traspassar els "drets a triar" entre equips). Consta de 7 rondes i cada equip té una elecció per ronda. El primer en escollir seria el pitjor equip de la temporada anterior i l'últim el Campió. Exemple, el draft dels Bengals aquest any (veure post anterior)

Free Agents - Agents lliures - És l'altra manera d'aconseguir jugadors en la NFL. Quan un jugador acaba contracte amb un equip esdevé Agent Lliure (el tema és més complex perquè hi ha diferents tipus d'agents lliures) i pot fitxar per l'equip que més li interessi.

A la NFL hi ha dues conferencies la NFC (National Football Conference) i la AFC (American Football Conference) són així de fatxes. Dels playoffs en surt un campió de cada conferencia i s'enfronten en la Superbowl per veure qui és el guanyador final.

Posicions :

En vermell al gràfic la defensa: FS = Free Safety (l'últim home, acostuma a fer la cobertura), SS = Strong Safety (pot ajudar al FS o als Linebackers, depèn de la formació), CRN (-jo els conec més com a CB- Corner Backs, acostumen a cobrir, ja sigui home a home o en zona als Wide Receivers), OLB = Outside Linebacker (el Left OLB i el Right OLB són els Linebackers oberts, segons la defensa faran cobertura, o pressionaran al Quarterback) DL = Defensive Line (no s'han matat gaire en aquest gràfic, perquè n'hi ha de diversos tipus: Defensive End, Defensive Tackle, Nose Tackle, depenent de la formació... en tot cas intenten arribar al Quarterback o placar a qui tingui la pilota)

En blau al gràfic l'atac: RB = Running Backs (són els que corren amb la pilota quan hi ha jugada de carrera. Acostuma a haver-hi un Fullback que bloqueja i un Tailback o Halfback que corre amb la pilota), QB= Quarterback (es qui rep primer la pilota en atac i inicia la jugada. Decideix si es jugarà en carrera - li donarà al RB- o de passe -li passarà a un Wide Receiver o Tight End-), WR = Wide Receivers (Receptors, són els que reben les passades del QB i les hòsties dels CB), TE= Tight End (pot ajudar a la línia d'atac en la protecció del WB o sortir a rebre passades), T=Tackle, G=Guard, C=Center (són la línia ofensiva. La seva missió és protegir el QB de les hòsties de la línia defensiva que va a per ell)

Down - L'atac té 4 downs per aconseguir avançar 10 iardes. Si no ho aconsegueix la pilota canvia d'equip. Si ho aconsegueix té 4 downs més per avançar unes altres 10 iardes. Fins aconseguir un Touch Down (TD, que val 6 punts més un extra i que s'aconsegueix entrant amb la pilota controlada a la End Zone-zona marcada a l'inici de cada camp-) o un Field Goal (FG que val 3 punts, i que és un xut entre els tres pals). Si en 3 oportunitats no s'aconsegueix el 1er Down, normalment els equips es guarden el 4rt per fer un xut d'allunyament anomenat Punt.

Videolink: com s'agafa una pilota de futbol americà? aquí

Videolink: com bloquejar a un contrari (mireu al número 81 blanc), en aquest altre podeu veure uns quants blocs també

Videolink: les 10 millors carreres

Videolink: les millors recepcions de Chad Johnson al 2007.

Videolink: How to play american football amb vídeos per totes les accions i posicions (espectacularment cutre el vídeo de "How to throw a ball")

I acabat el rollo, per posar més informació a l'abast dels lectors, anomenaré alguns dels que tenen preferències en això de la NFL:

Bru (QB): de tota la vida era dels Oakland Raiders, però com que fa la tira que no es mengen un rosco (com els Bengals) últimament era més dels Falcons (perquè tenien el QB més explosiu, Michael Vick). Ara que Vick està empresonat (pel tema de les lluites il·legals de gossos -com es pot ser taaaaaan gilipolles-) no sé si torna a ser dels Raiders o ha trobat algun altre QB a qui seguir.

Largo (DE, i quasi totes les posicions de la línia de defensa): dels San Francisco 49ers. Un altre equip que no es menja un rosco fa bastant (coses del draft que iguala força la NFL).

Float (TE): Un altre dels 49ers si no m'equivoco.

Palau (Línia): dels Giants, actuals campions.

Republika: en algun moment (quan entrenàvem am els Corbs - equip d'institut que no va arribar a jugar mai-) crec que era dels Washington Redskins. Ha perdut l'interès en al NFL.

Jo, com tots sabeu soc dels Bengals.

Va por usted 6Q.

Draft dels Bengals

2008-04-30T11:16:00.007+02:00

Un post més de la increïblement popular i famosa sèrie dels Bengals. Com cada any per aquestes dates, tot és esperança a Cincy, i el draft sembla haver estat prou bo. Aquí us deixo un link a la pàgina del draft de la ESPN on podeu veure tot el draft dels Bengals inclòs un vídeo de l'Outside Linebacker que han agafat a la primera ronda (Keith Rivers, a les dues fotos)

Els de NFL.com no li donen més que una "C" al draft dels Bengals principalment perquè no han agafat ningú per substituïr l'End Justin Smith que ha marxat a la Free Agency. Al Cincinnati Enquirer apunten que no s'ha agafat tampoc un Running Back perquè es confia en Rudi Johnson i en el retorn de Chris Perry (que només ha jugat una temporada sencera des que el van triar al 2004). A l'Enquirer també hi ha una entrevista amb Keith Rivers (video).

Casualment, avui els Bengals han signat dos agents lliures per cobrir les posicions que comentavem: RB i DEnd.

Veurem en uns anys com acaba aquest draft, i veurem si Chad Johnson al final marxa dels Bengals com està demanant. Si marxa, el millor grup de WR de la NFL (Johnson, Housmandzadez i Henry) haurà quedat en només un, perquè Johnson (traspassat) i Henry (tallat, per la seva enèsima detenció) estaran fora: una llàstima, tot i que vist el caràcter de Johnson i Henry, poder és millor i tot. No ho sé... el temps (la temporada) dirà.

Seguiremos informando.

Rànquing d'inútils

2008-04-24T13:23:00.004+02:00

En el nº1 (destacat): el cap de secció de la oficina del Registre Civil als Jutjats de Mataró. Per aconseguir un llibre de família vam necessitar més de 3 hores i mitja de les quals 3 van ser esperant el torn. Tot i que les funcionàries fan el que poden, la organització és.... bé, més aviat no és.

En el nº2: el funcionari inútil d'Hisenda de Mataró que va trigar 40 minuts en tornar de no se sap on (esmorzar?) i va crear una cua de més de 10 persones, vàries de les quals van estar importunant de manera impertinent als seus companys funcionaris preguntant quan tornaria el mencionat inútil. Tot això per entregar uns papers (gestió d'aproximadament minut i mig un cop em van atendre).

En el nº3: els treballadors de la oficina de Benestar Social de Mataró (funcionaris? hi ha un cap d'oficina?) que no són capaços de gestionar una cua de 10-15 persones donant una mica d'informació i es dediquen a tancar la porta i deixar que la gent s'espavili com pugui al carrer. A més són els únics que no poden fer-te una fotocòpia si no que t'envien a una llibreria a prop de la oficina per fer-les (cobren poc i necessiten comissió?)

En total, unes 6-7 hores perdudes per fer 4 gestions que impliquen un màxim de 15 minuts de temps real treballat.

Gairebé tots els inútils de la llista són funcionaris, ergo, tots els funcionaris són inútils?

Val a dir, per acabar amb alguna cosa positiva, que la oficina de la Seguretat Social si que està ben muntada i sí que és eficient, i no dona la impressió que els seus funcionaris siguin inútils.

Ni Puta Gracia: humor portat a l'absurd

2008-04-22T20:14:00.006+02:00

Aprofitant que tinc molt de temps lliure (léase que vaig de putu cul) vull recomanar la obra de Joscha Sauer que em va deixar Republika el passat Dissabte.

Ni puta gracia m'ha encantat principalment per dos motius: per una banda té un univers interior molt ric amb personatges passadíssims de voltes que es repeteixen al llarg de les vinyetes (la majoria auto-conclusives) com el lemmings, els inventors de la màquina del temps, el dinosaure, els yetis, o el Sr. Riebmann que viu en un pis de menys de 30 metres quadrats. Per altra banda, feia molt de temps que no m'havia de mirar dues i tres vegades una vinyeta per trobar-li el sentit (que hi és, no us enganyeu) . És un esforç que s'agraeix.

Us deixo una vinyeta i així veieu de què parlo (espero no infringir cap dret d'autor, en tot cas la imatge que reprodueixo és obra de Joscha Sauer, i la edició a casa nostra és a càrrec de Planeta de Agostini a la seva Colección BD)

15 d'Abril de 2008

2008-04-18T23:04:00.002+02:00

Aconteixements

1408 - España: Yusuf III, rey de Granada, firma una tregua con los cristianos.
1581 - Portugal: Felipe II se convierte en rey de Portugal, al reconocerlo como tal las Cortes de Tomar.
1907 - Argentina: Fundación del club atlético Unión de Santa Fe, en la ciudad de Santa Fe, se convertiría en uno de los clubes más grandes y representativos del interior del país.
1912 - El barco más lujoso del mundo en su momento, RMS Titanic, se hunde tras haber chocado contra un iceberg.
1920 - España: fundación del Partido Comunista Español, que al año siguiente se uniría al Partido Comunista Obrero Español para fundar el Partido Comunista de España.
1994 - Representantes de 124 países y la Comunidad Europea firman los Acuerdos de Marrakech, que revisan el GATT y preceden a la Organización Mundial de Comercio (Entrarían en vigor el 1 de enero de 1995)

Naixements

1452: Leonardo da Vinci, artista, arquitecto, ingeniero e inventor italiano.
1469: Nanak Dev, guru pakistaní, fundador del Sikhismo.
1684: Catalina I, emperatriz de Rusia.
1707: Leonhard Euler, matemático suizo.
1786: John Franklin, explorador estadounidense.
1797: Adolphe Thiers, historiador y político francés.
1800: James Clark Ross, explorador inglés.
1809: Hermann Grassmann, lingüista y matemático alemán.
1832: Wilhelm Busch, pintor, dibujante y poeta alemán.
1843: Henry James, escritor y crítico literario estadounidense.
1858: Emile Durkheim, sociológo francés.
1869: Concha Espina, escritora española.
1874: Johannes Stark, físico alemán, premio Nobel de Física en 1919.
1878: Robert Walser, escritor suizo.
1888: Abraham Valdelomar, periodista y escritor peruano.
1889: A. Philip Randolph, activista estadounidense.
1892: Corrie ten Boom, escritora holandesa, superviviente a los campos de concentración nazis.
1894: Bessie Smith, cantante de blues estadounidense.
1896: Nikolay Nikolaevich Semenov, químico ruso, Premio Nobel de Química en 1956.
1907: Nikolaas Tinbergen, etólogo holandés Premio Nobel de Fisiología o Medicina en 1973.
1912: Kim Il-Sung, Primer Ministro y Presidente de Corea del Norte.
1919: Alberto Breccia, historietista argentino de origen uruguayo.
1920: Richard von Weizsäcker, político alemán.
1927: Robert Mills, físico estadounidense.
1930: Vigdis Finnbogadottir, ex-presidenta de Islandia.
1933: Elizabeth Montgomery, actriz estadounidense.
1936: Raymond Poulidor, ciclista profesional francés.
1939: Claudia Cardinale, actriz italiana.
1948: Michael Kamen, compositor estadounidense.
1942: Kenneth Lay, empresario estadounidente, presidente de Enron Corporation.
1949: Alla Pugacheva, cantante rusa.
1957: Evelyn Ashford, atleta estadounidente.
1959: Emma Thompson, actriz británica.
1960: Pedro Delgado, ciclista español.
1962: Nawal El Moutawakel, atleta marroquí.
1965: Linda Perry, cantante y productora musical estadounidente (4 Non Blondes).
1966: Pedro Andreu, baterista de Héroes del Silencio.
1966: Samantha Fox, actriz y cantante británica.
1968: Ed O'Brien, músico inglés (Radiohead).
1978: Luis Fonsi, cantante puertorriqueño.
1980: Raül López, jugador de baloncesto español.
1980: Víctor Núñez, futbolista costarricense.
1981: Andrés D'Alessandro, futbolista argentino.
1990: Emma Watson, actriz inglesa.
1992: Amy Diamond, cantante sueca.
2008: Clara Solanes Vivas.

Sterna 3.0

2008-04-09T20:11:00.006+02:00

Ja està llesta l'Sterna 3.0

Després del tast preliminar de la setmana passada, puc constatar:

1. Es pot beure
2. No te cap regust dolent
3. És la menys amarga de les tres que hem fet
4. No trobo gaire diferència amb la Sterna 2.0 tret de l'amargor, cosa curiosa quan es tracta de dos malts teòricament bastant diferents
5. La propera hauríem de decantar-nos (sense cap mena de dubte) per un kit intermig.

A la foto es pot apreciar el meu arsenal d'Sterna al complert, etiquetat amb el polèmic logo. Les ampolles amb la controvertida etiqueta blanca ja estan a la nevera esperant una bona ocasió.

American Gangster

2008-04-07T09:53:00.004+02:00

Una bona pel·lícula de gangsters.

I com que m'encanta el gènere, doncs em va agradar molt American Gangster.

Ridley Scott utilitza un triangle "bueno-malo-más malo" per explicar la vida de Frank Lucas, un gangster que aconsegueix fer-se amb el negoci de la droga a Nova York a finals dels 60. El triangle funciona (sota el meu punt de vista) i el ritme del film és suficientment elevat com perquè no es faci llarga una peli que dura gairebé dues hores i mitja. A més, les implicacions que se'n desprenen (exèrcit, policia de Nova York...) són d'allò més políticament incorrectes en els temps que corren.

No diré que els personatges tinguin excessiva profunditat, però és que l'argument, la història que hi ha al darrera, té tant de suc que si s'hagués profunditzat més en els personatges el resultat seria infumable. Tot i això, com que en els tres casos ens trobem davant d'estereotips (poli bueno, buenísimo, poli malo malísimo i gangster malo pero no tan malo por que el poli malo es peor) tampoc es fa necessari profunditzar gaire més. Val més la pena gastar metratge en la història i gaudir del resultat.

En definitiva, bon cinema.

Sospechosos habituales

2008-04-03T11:38:00.006+02:00

Després d'un parell de dies amb febre, què voleu... llista d'alguns habituals del bloc amb diversitat de nicks i quan van fer el seu primer comentari:

Republika (aka No sos un campió, aka Aranya, aka Vader), el blasfem que deia que The Wall és avorrit (primer comentari: 23/12/05)

Han Polo (aka Ma Sola, aka Destraler, aka Tac Vater ??), la brúixola madrilenya (primer comentari: 24/12/05)

Pontiac (aka Nemrak, aka l'autoritat, aka Avi Pont, aka Caipirinho), el guru dels "pequets" (l'home amb més descendència dels que han llegit el bloc) i golejador Tanga (primer comentari: 13/01/06)

La cheerleader (aka, la plasteta, la petarda, la protagonista, ev, la compi, la millor, la crack, la marmota, la periodista frustrada, la supernanny, la snurse, aficionada, enka, muu la vaca que rie), la que es passarà hores sense dormir d'aquí poc (primer comentari: 10/02/06)

Largo (aka George Smiley, aka El Expatriado), el único seguidor de los 49ers en Grenoble? (primer comentari: 14/02/06)

Manel (aka Dakelmen, aka eldivendresensveiem, aka vamaparcarenunputuvado, aka Milo Garret, aka Manele, aka eldeunpardemesasmasalla), el company d'AK inesperat fan de 100 Balas (primer comentari: 18/02/06)

6Q, el creador del concepte "automatic post reply" (primer comentari: 24/02/06)

Bru (aka anónimo), l'autor del header (i de molts dels dibuixos que hi ha per aquí) i l'únic interessat en la música electrònica del bloc (primer comentari: 21/02/06)

Sole (aka anónimo) l'home renaixentista del bloc (primer comentari: 28/12/06)

Party Girl (aka la qui diu incomoditats), la que té més comentaris esborrats del bloc (primer comentari -no suprimit-: 02/05/07)

Pèsol (sense altres noms coneguts), la única persona que conec, habitual també del bloc de Han Polo (primera comentari 8 de Gener de 2008 , tot i que estic segur que hi ha una entrada anterior de fa temps...no la trobo)

Hi ha molta més gent que ha participat, però acostumen a ser comentaris puntuals. També hi ha força gent que entra però no comenta!

¿Qué es lo máximo que te has jugado a cara o cruz?

2008-03-28T11:10:00.003+01:00

"No country for old men" en 10 punts:

1. La millor pel·lícula dels Coen (pel meu gust) en força temps.
2. Impressionant a diversos nivells: fotografia, actors, muntatge...
3. A mi em va agradar més Tommy Lee Jones en el seu paper que Javier Bardem. I mira que Bardem fa por i fa un paper impressionant.
4. No entenc com no es va endur l'Oscar a millor fotografia.
5. Escenes memorables, com a tots els films "Coen" se'n troben vàries. Impagable quan Josh Brolin creua la frontera amb Mèxic.
6. Se't treuen les ganes de viure a Texas (si alguna vegada n'havies tingut)
7. Vigila el gas a casa, el gas és perillós.
8. Els coyotes no es mengen a els mexicans?
9. On està Frances McDormand?
10. Què és el màxim que t'has jugat a cara o creu?

Space Oddity

2008-03-26T17:36:00.006+01:00

Ground Control to Major Tom
Ground Control to Major Tom
Take your protein pills and put your helmet on

Ground Control to Major Tom
Commencing countdown, engines on
Check ignition and may God's love be with you

Ten, Nine, Eight, Seven, Six, Five,Four, Three, Two, One, Liftoff

This is Ground Control to Major Tom
You've really made the grade
And the papers want to know whose shirts you wear
Now it's time to leave the capsule if you dare

This is Major Tom to Ground Control
I'm stepping through the door
And I'm floating in a most peculiar way
And the stars look very different today

For here
Am I sitting in a tin can
Far above the world
Planet Earth is blue
And there's nothing I can do

Though I'm past one hundred thousand miles
I'm feeling very still
And I think my spaceship knows which way to go
Tell my wife I love her very much she knows

Ground Control to Major Tom
Your circuit's dead, there's something wrong
Can you hear me, Major Tom?
Can you hear me, Major Tom?
Can you hear me, Major Tom?
Can you....

Here am I floating round my tin can
Far above the Moon
Planet Earth is blue
And there's nothing I can do.

SPACE ODDITY- Album: David Bowie 1969- Lyrics and music by David Bowie

Just run into this Canadian movie: C.R.A.Z.Y and found out that, apart from being a nice approach to the process of discovering and developing a sexual identity, it has a really good soundtrack with masterpieces like the one written above. So I felt like listening to Bowie again...

Aquest post es va publicar al meu blog paral·le l el 6 de Setembre del 2006.

AK is over...for a while

2008-03-25T10:51:00.005+01:00

Well it's over....for a while.

Ayer me despedí del AK por una temporada (¿unos meses?) con lágrimas en los ojos (es broma) y con un show de lo más especial.

I bueno, qué decir... I'll miss it!

I'll miss El Muntante, y sus versiones de Queen (¿es que solo canta Queen, no? ok,ok, es coña ya se que ayer hizo un bonito homenaje a Phil Lynott), y a Lord Vader y su My Michelle (lo siento pero tengo debilidad por esa canción), y a From Ass to Mouth y su "you never go from ass to mouth", a Rocko y su carisma, a Miss Dynamite y cualquiera de sus exhibiciones, a Syd Halford Barretina y su bicicleta (aunque no tuviera oportunidad de verla en directo, para algo está You Tube), a El Guerra y su Fight the Power, a Vato y su Sweet Child Oh Mine (que me dejó impactado la primera vez que fuimos) a Albert the Undertaker y su Run to the Hills ( ¡me hizo descubrir esa canción!) a Red Kross Contingent y su Surrender, a Capitan Powertaping y su airdrumm, a Blimunda y sus versiones de los Guns, a Ivan y su Cowboys from Hell, a David haciendo de Brian Jhonson, al Pirata del Caribe y su (nuevo) Give it Away, a Rocksales y su versión estratosférica de los Bee Gees (we'll never forget it), y en definitiva a todos los que han tenido (tienen) narices (muchas) de subir a ese escenario cada Lunes para hacernos pasar a los demás un buen (gran) rato (supongo que ellos también lo pasan...) y bueno, claro a Rachel, impulsora de todo este tinglado que nos hace felices los Lunes..

Me llevo también muchos recuerdos especiales como cuando el otro día una chica nos regaló un striptease (unexpected!), como el día que Lemur Mayor (no lo he vuelto a ver) nos hizo creer con su Suspicious Minds que Elvis estaba vivo, el día que Ivan cantó Welcome to the Jungle empezando con un "You know where you are?????" que me dejó ya acojonado (creo que fue el día de la sauna), o también cuando el Capitán Powertaping se subió para hacer Man in a Box ¡cubierto por una caja! o el Bring the Noize de El Guerra (que por poco explota). En general momentos que, por increíble que me siga pareciendo, se pueden vivir en Barcelona un Lunes por la noche.

Thank you!!!!!!!!!!

Lenny

2008-03-22T00:34:00.009+01:00

Aprofitant les vacances, l'altre dia vaig tenir l'oportunitat de tornar a veure "Lenny" el biopic protagonitzat per Dustin Hoffman el 1974, que fa un retrat de la vida de Lenny Bruce, el còmic que va revolucionar al llarg dels 60 els escenaris americans i que molta gent considera ara pare de la "stand up comedy".

La pel·lícula és un exercici arriscat del director Bob Fosse filmada en rabiós blanc i negre i que utilitza entrevistes (fictícies) amb la primera dona de Lenny, amb el seu representant, i amb la seva mare per donar-nos una imatge de la persona al mateix temps que ens ofereix parts dels seus monòlegs per donar-nos una imatge del personatge. Certament jo crec que ho aconsegueix.

No obstant és arriscada, com deia abans, per diversos motius: la utilització que fa del blanc i negre Bruce Surtess, responsable de la fotografia, dona un aire molt dur a les imatges. El ritme pausat, estil documental, amb la inserció dels monòlegs entre mig fa que no ens trobem davant d'un film de tarda de Diumenge, si no més aviat davant d'un film per gaudir de nit (poder soc jo que tinc manies, però penso que és important quan es veuen segons quines pel·lícules). El muntatge és també destacable, mostrant un puzzle perfectament encaixat de monòlegs-entrevistes-monòlegs...

D'altra banda, Dustin Hoffman fa un dels millors papers de la seva carrera sense cap mena de dubte. Sortosament ara només cal passajar-se per la xarxa per trobar monòlegs del gran Lenny Bruce i comparar-los amb els que fa Dustin Hoffman al film: impressionant. També cal destacar, per entendre la duresa que te la proposta de Fosse, la utilització que fa aquest de llargs plans sense veu però amb una força narrativa brutal, com el moment en que Lenny prova amb la seva dona de ficar una segona dona al llit, o el punt àlgid de la pel·lícula amb el pla seqüència de Lenny en bata fent una actuació completament passat d'heroïna.

Consideracions cinematogràfiques apart, em va fer reflexionar sobre com avança la societat i com la majoria de vegades ni ens n'adonem, oblidant que certes coses fa 50 anys eren (lamentablement) bastant diferents.

Lenny va ser un avançat als seus temps, un agitador, un revolucionari de la comèdia, en una època en que la comèdia americana es basava en acudits "blancs"sobre coreans sense cap referència al sexe, la religió, o la política. Va anar contra el sistema i contra la moral (poder millor la doble moral) americana que per una banda entrava en guerres com la de Vietnam i per l'altra s'escandalitzava perquè algú pogués fer servir el terme "cock-sucker" davant d'una audiència per considerar-lo obscè.

A Lenny Bruce el van detenir en nombroses ocasions. La primera a l'Octubre del 1961 a San Francisco per utilitar la paraula "cock-sucker" i per fer un joc de paraules amb la preposició "to" i el verb "come". Es va dedicar al llarg de la seva carrera (pràcticament en exclusiva patejant-se clubs, va sortir molt poc en televisió) a fer defenses de la llibertat d'expressió, i a carregar contra el feixisme, el racisme o la intolerància, amb una mala hòstia increïble, fins que va acabar completament arruïnat (pels costos dels constants judicis a que era sotmès) i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina.

Algú es pot imaginar alguna cosa similar a dia d'avui? crec que la majoria de patètics còmics (?) peninsulars imitadors de Letterman (això és una altra història) li deuen molt a un paio com Lenny Bruce.

David Lapham, o el còmic negre, al quadrat.

2008-03-18T10:20:00.014+01:00

Balas perdidas, la serie creada per David Lapham el 1995 és una obra mestra del gènere negre. Els quatre volums editats aquí, ens endinsen en un món on tot el pitjor que pot passar, passa.

Històries lligades per uns personatges que formen un univers especial, amb sexe, drogues, morts, persecucions, violència, assassinats, festes salvatges, corrupció, lluites de poder... bé tot el que us pugui venir al cap per a una obra del gènere negre.

Només començar, les primeres deu o quinze pàgines ja permeten fer-se una idea de que l'obra serà més negra que el carbó: dos homes (un adult i un jove no gaire espavilat que l'ajuda) van en un cotxe i han de desfer-se del cadàver d'una noia que porten al maleter. Deu pàgines després tenim el cotxe aturat en un moll, amb 8 o 10 cadàvers entaforats a dins. Negre. Recomanable.

P.D: Ahir vaig acabar de rellegir-los i és que són la puta hòstia. Especialment el 4rt volum. A més, guanyen molt llegits un darrera l'altre.

Sterna

2008-03-13T13:45:00.004+01:00

Bé, la cervesa estarà ja a punt d'estar suficientment madura com per tastar-la. La teoria deia entre 6 i 8 setmanes: la setmana vinent farà 6 així que els més neguitosos per tastar-la ja podran fer-ho.

Jo prefereixo esperar a principis d'Abril, soc un tio pacient.

Podeu veure el disseny definitiu de la nostra etiqueta, amb nom "Sterna" que prové de l'arrel llatina d'estornell, i amb la flor de Roger de Flor com a motiu. El color blanc, segons els assessors tècnics de Tanga Brewers, és per desmarcar-nos de totes les altres etiquetes de cervesa que acostumen a no ser blanques.

Impressionant.

Una cosa que no entenc del Barça...

2008-03-10T11:22:00.005+01:00

Com pot ser que dos professionals com Abidal i Milito es quedin parats, amb la mà aixecada (demanant fora de joc, suposo) mentre Tomasson marcava el segon gol del Vilareal ahir al Camp Nou? Milito ho fa només un segon, però Abidal es queda completament parat i només segueix la jugada amb la mirada...

Suspensión de empleo y sueldo ya! Ja se que personalitzar en aquests casos és injust, però això em fa una ràbia especial. En una empresa qualsevol, un professional que fa una cagada així tindria problemes dels grossos.

Al títol del post hi ha un link al vídeo del partit (al minut 4:40 comença la jugada del gol).

Jorge Luís Borges: the ultimate man of letters

2008-03-04T12:45:00.004+01:00

The main idea behind this post about Jorge Luis Borges is that you can get into Borges world and see by yourself, so I'm just going to give a small overview of how I got in.

He has been mainly known by his short stories, but he was also a poet, specialist in history, literature... he wrote essays, literary criticism, reviews, screenplays... but I've only read most of his short stories and got enough to be amazed.

I've read later that he was also capable of translating Oscar Wilde into Spanish at the age of 10, and also that he had a quote saying more or less: "Democracy is a widely extended superstition. It's an abuse of statistics" Well, to be honest, never mind his political ideas or child aptitudes: he is a no-brainer as one of the best writers of the XXth century.

I can't remember when I first crossed with him, but I remember it was the book "El Aleph" which immediately got me inside his world of time, infinity, abstraction, and perception. He gives an in depth look to a lot of important realities using a fantastic approach (sometimes) and mastering the art of writing (everytime), besides, the most important thing: he'll make you think, and that's something most authors won't be able to do.

After "El Aleph" I read also "The book of sand", "The garden of forking paths" and "Ficciones" where my favorite short story can be found ("Funes the memorious", the story of a man who could not forget anything and the best approach I've seen to our need of abstraction as human beings: without abstraction we could not think at all) I've stopped there for the moment, but I don't think it's a world you can get out easily, and I'm just waiting for the next appropriate moment to get in again.

Keep in mind that Borges is not obviously the type of literature you can read when commuting, but if you have the time to spend an afternoon alone reading Borges in your couch, be sure your brain will thank you.

Aquest post es va publicar al meu blog paral·lel el 16/08/06. La il·lustració de Borges és de Jan Op de Beck.

Diario de un mal año

2008-03-03T09:44:00.003+01:00

Un dels avantatges de viatjar per feina és poder llegir a l'avió. Així que en termes del blog, el més important del meu viatge a Lisboa el passat Divendres ha estat la possibilitat de llegir-me l'últim llibre de J.M.Coetzee.

Vagi per endavant que mai havia llegit a Coetzee, cosa que ja no tornarà a passar. L'home és realment un mestre: en aquest "Diario de un mal año" l'autor treballa a tres nivells. Per una banda estan els assajos de C, un escriptor mig retirat que viu a Australia i que es dedica a escriure opinions sobre actualitat i sobre tot el que se li passa pel cap. En paral·lel (literalment, donat que cada pàgina està estructurada en tres parts) C també ens parla de la seva relació amb Anya, la veïna del pis 25 que l'ajuda amb els textos. Per últim, també en paral·lel ens presenta les converses entre Anya i el seu marit, Alan, al respecte dels textos de C.

L'estructura és terriblement original i tot i que costa agafar el ritme de lectura al principi, un cop tens una manera de llegir, el text és fluït i molt interessant.

Cal remarcar també que els assajos per si sols ja farien un llibre, amb opinions sobre temes d'actualitat (terrorisme, pedofilia, guerra...) i sobre conceptes matemàtics, autors, (un llibre que parla sobre el conte Funes el memorioso de Borges a mi em te el cor guanyat), art, literatura...de tot.

Un llibre en resum, molt interessant i que es llegeix força bé. Un gran descobriment aquest senyor (encara que m'arribi uns anys tard).

Janis: the raw voice from San Francisco

2008-02-28T11:07:00.005+01:00

Aquest post el vaig publicar al meu blog paral·lel en anglès el 10/08/06. La idea és tancar aquell blog, que òbviament no puc mantenir, així que aniré penjant aquí els 5 posts que conté i després l'eliminaré. Aquest de la Janis va ser el primer (la il·lustració de la Janis és de Jan Op de Beeck)

Well, Janis hit me maybe 15 years ago or so when I got into 60's rock through The Doors, Jimmi Hendrix and herself. At that point, everything which seemed out of the mainstream was fine for me, and in the early 90's, whatever artist outside the Seattle bands had a very small space in the music industry.

When I first got into Janis music I couldn't help falling in love with her: I mean come on, have you listened Janis? if you have: have you been able to forget that voice? don't think so... her overwhelming power on stage and her incredibly raw sense of singing makes listening to Janis an experience that has to be made at least once, alone. And more, if you listen to her I don't think you can escape from her ever again.

At one point I decided to listen to as much of her production as possible and found Pearl, the album released just after her death from heroin and alcohol overdose, with the Big Brother & The Holding Company. Never an album name has better described what's inside: Cry Baby, Me and Bobby McGee, Mercedes Benz... all of them impressive performances by Janis that will touch you if you've never listen to them. After that initial approach I went back to Cheap Trills, her album from 1968 with the incredibly cool cover by Robert Crumb, including probalby her biggest hit: Pice of my heart, and other incredible songs such as Summertime.

After that, I just moved over to other 60's music such as The Doors, Jimi Hendrix or Greatful Dead, but I have not been able to forget her since.

Now, from the distance, I still need some Janis once every while, to charge me up, to make me feel I love music, and to escape from most of the horrible singers of nowadays music industry. Just try this: after a radio hit from -fill in with whoever you might think of, which is en vogue right now, and repeatedly appears on air- just take a breath, seat down, relax, and make yourself a favour: listen to Janis Joplin.

Night of the Hunter

2008-02-25T15:57:00.003+01:00

Avui que Bardem s'ha endut l'Oscar per la seva interpretació de l'assassí psicòpata en la última peli dels Cohen, m'han entrat ganes de parlar d'una de les pelis que, com la dels Cohen, serà recordada principalment pel paper del dolent: La nit del caçador (Night of the Hunter) de Charles Laughton, amb un Robert Mitchum impressionant que fa el millor predicador de la història del cinema.

A mi la peli em va encantar, és com un conte de fades macabre, amb un predicador intentant treure un secret a un parell de nens de la manera més sibil·lina, amb una fotografia amb molts passatges onírics d'allò més especial, uns personatges (la mare, els nens, i el predicador) molt ben perfilats en una Amèrica profunda que és l'escenari perfecte. Un film difícil de classificar (l'únic de Charles Laughton com a director) que no us deixarà indiferents.

MO-JO! MO-JO!

2008-02-22T09:28:00.006+01:00

Friday Night Lights va ser una sorpresa. Una sorpresa de com a mínim fa 2 o 3 anys. Dic que va ser una sorpresa perquè he vist bastants pel·lícules de futbol americà i ja sé de quin peu calcen. Aquesta en concret és profunda (ara ho explico) i té un punt cru, realista, com Any Given Sunday tenia un punt salvatge, El Rompehuesos (The Longest Yard) tenia un punt còmic o Rudy tenia un punt vomitivament edulcorat.

Puc dir que Friday Night Lights va entrar fàcilment en el meu petit Olimp particular de pel·lícules de gènere (Futbol Americà en aquest cas) que estava copat únicament fins aleshores per Any Given Sunday. Són dos films diametralment oposats: Any Given Sunday parla de la part glamourosa i profesional del futbol americà, d'una manera bastant bèstia, però mostrant molt bé els estereotips: el QB blanc de gairebé quaranta, ortodox, amb experiència, sense motivacions i al final de la seva carrera que és indiscutible fins que apareix la bèstia parda negra, el QB anàrquic sense experiència que aprofita la oportunitat i fa explotar l'equilibri en el vestuari. A més ens presenta l'entrenador que no sap que fer per recuperar l'equip enfonsat, la presidenta que hereta l'equip i es passa totes les tradicions pel forro... Bones interpretacions de tots, de Dennis Quaid especialment fent de Jack "Cap" Rooney, un Dan Marino de pega.

En contrapunt, Friday Night Lights (basada en un llibre de Buzz Bissinger) ens mostra l'altra cara del futbol americà, el 1988 l'equip d'institut d'una petita ciutat de Texas a on tothom viu pendent del futbol americà i que és la única "esperança" en les vides de moltes persones. És la cara fosca, gent que després d'aquella temporada van treballar en fàbriques, o es van fer venedors de cotxes. Un magnífic Billy Bob Thornton interpreta l'entrenador Gaines, que vol que els seus homes arribin a la perfecció (entesa per ell, és clar: "Ser perfecto es poder mirar a tus amigos a los ojos y saber que no les has fallado. Quiero que cada uno de vosotros ponga a los demás en su corazón para siempre. ¿Podéis vivir ese momento con la mirada limpia, con amor y alegría en el corazón? Si podéis hacerlo, entonces sois perfectos") els jugadors es divideixen entre els que saben que quan acabi aquella temporada no tornaran a jugar mai més a futbol i apuren les seves opcions, fins als que esperen poder anar becats a la universitat per seguir jugant, i qui sap si algun dia ser professionals. Mostra una realitat bastant crua, d'un poble que "ofega" perquè viu només pel futbol americà.

Si encara no l'heu vista definitivament val la pena, encara que no us agradi el futbol americà.

Partit decidit als últims minuts

2008-02-18T00:02:00.008+01:00

El partit a Madrid va començar tranquil. Els jugadors, coneixent el rival, es van dedicar a guardar forces al llarg dels primers minuts amb suficiència fins que arribat un punt, sense que l'equip s'ho esperés, el match va esdevenir terriblement físic, amb entrades lletges, cops de colze i joc soterrani que van durar fins a la mitja part.

Després, les coses es van anar calmant poc a poc tot i que el partit seguia bastant més dur de l'esperat. Arribats a l'últim quart d'hora, els jugadors no podien més i semblaven no guardar ja forces. El partit podia caure de qualsevol dels dos bàndols. Però l'entrenador va encertar amb els canvis i va retirar el defensa argentí per donar entrada a l'espigat home de banda maresmenc. Això va fer que en arribar els últims minuts tot es decidís: un parell de cerveses, un sopar i una ampolla de Passport marcaven la diferència i feien tornar l'equip del difícil desplaçament molt cansat, però amb la victòria sota el braç.

Take it easy Tone

2008-02-11T12:08:00.000+01:00

Ja hem començat la 2ona part de la 6ena i última temporada de The Sopranos (ara que el plus ha acabat d'emetre-la) i la veritat es que no deixa de sorprendre.

El primer capítol comença tan fort com és habitual en la sèrie, i aquest 9 últims capítols prometen ser un gran tancament a la millor sèrie de la història.

No deixo de pensar que aquesta sèrie és única, i que els personatges tenen una profunditat enorme, especialment el Toni Soprano però també tots els que han passat per la sèrie. Cap show te tal profunditat i quantitat de personatges, perquè el que més s'hi assembla, A dos metros bajo tierra, treballava amb un número reduït de protagonistes. Los Soprano en canvi ha tingut capítols per tothom relacionat amb Anthony Soprano: els fills, la germana, la dona, el tiet, la psicoanalista, els sogres, la mare, el pare, el nebot, els subordinats, els capos de les màfies rivals, els subordinats dels capos de les mafies rivals, el cosí... i molts més que em deixo.

Veurem que tal el "polèmic" últim capítol, però de moment això promet, i molt.

P.S Aquesta setmana no escric rés més, estic a Madrid.

Dia D

2008-02-07T09:48:00.000+01:00

Últimament estic prenent el costum de fer posts de llibres que encara no m'he acabat. Aquest és el cas de "El dia más largo" de Cornelius Ryan.

Aquest llibre porta fent voltes per casa com a mínim un parell d'anys. Si no recordo malament me'l va passar el seu propietari (Republika) que a la vegada li havia deixat abans a Han Polo. Això últim ho imagino, perquè ahir vaig trobar entre les pàgines un bitllet d'avió Madrid-Barcelona a nom del Han. El cas és que en un moment donat (quan me'l van deixar) no vaig tenir el temps o no vaig trobar el moment de llegir-lo, i no l'he començat fins ara (quan he acabat ja Historias de Nueva York l'últim de les tres "Historias .." de l'Enric Gonzalez que em faltava per gaudir)

"El dia más largo", com tots haureu deduït pel títol del post, parla del Dia D, el desembarcament de les tropes aliades a Normandia a la Segona Guerra Mundial. És una bona historia basada en fets reals i amb una acurada recerca al darrera, però que no agafa la volada d'un Anthony Beevor a nivell de detall sinó que el sacrifica una mica per mantenir la fluïdesa del relat. És per aixó que després se'n va poder fer una pel·lícula The Longest Day amb un munt d'actors coneguts i segons la wikipedia, la pel·lícula més cara que es va rodar en blanc i negre (fins que el 93 es va fer La Lista de Schindler).

Un llibre interessant per veure el que va ser el Dia D, això si, des d'una perspectiva 100% aliada. Molt recomanable si us agrada la WWII i no l'heu llegit, o si us voleu ficar una mica en el tema de manera suau.

No recomanable si no us agraden gens els llibres bèl·lics o la narrativa històrica en general.

Sad Wings of Destiny

2008-02-04T16:07:00.000+01:00

Una de les conseqüències positives del canvi de residència ha estat la recuperació del meu vell tocadiscs i dels vinils que agafaven pols a l'altre pis, entre ells els picture discs de Judas Priest que el meu tiet hem va cedir fa 10 o 15 anys.

L'altre dia, vaig tornar a escoltar sencer el Sad Wings of Destiny, el meu disc preferit de Judas Priest, i la veritat és que val la pena. En l'època de l'ipod, els mp3 i els cds, l'estona que vaig estar escoltant els Priest en vinil va ser, si més no, especial i em va recordar els grans LPs que es feien en el passat i que probablement no es tornaran a fer.

Dic que probablement no es tornaran a fer per com està evolucionant la indústria discogràfica, cap a la immediatesa, cap a els discs mediocres que només volen donar suport a un únic single, etc... A més, fora de la indústria, en l'avantguarda musical que un dia (fa molts anys) van representar els Priest, no es troben precisament bandes que vulguin publicar Lps clàssics (en el sentit de grans discos de 10-12 cançons, amb portades cuidades i una coherència interna) sinó que semblen estar més en internet, i en el directe, que sembla cada cop més el futur de la música.

Us deixo The Ripper a veure que us sembla, però aquí a la xarxa no és el mateix.

Sterna 3.0 Grand Cru

2008-02-01T10:56:00.001+01:00

Ja tenim a punt d'embotellar la tercera versió de la nostra cervesa feta a casa: la "Sterna 3.0 Grand Cru", segons els fabricant dels kit de malt, una cervesa daurada, amb cos, un aroma picant i un lleuger regust afruitat.

Si ens surt bé, el resultat final hauria de tenir un 8,0 % d'alcohol, la cervesa més potent que hauríem fet fins ara (tot i que serà impossible de saber a no ser que mesurem la densitat final després d'haver embotellat).

Ara mateix, després de la fermentació de 10 dies el grau està ja al voltant dels 5,5%: la formula que he trobat és la següent: (Densitat Inicial - Densitat Final) x 105 x 1,25 = grau alcoholic % prenent en el nostre cas una DI= 1056 i una DF = 1014 (la maledicció del 14 ens persegueix en totes les Sterna: tot i que els kits detallen que la densitat final hauria de ser 1010, mai hem aconseguit baixar de 1014)

Aquesta Sterna té dues característiques especials: és la primera en la que hem afegit el sucre directament al cubell de fermentació (en les anteriors no tiràvem el sucre fins que no embotellàvem) i és la cervesa en que hem aportat més sucre (750 grams per 18 litres, i encara hem d'afegir fins a 1Kg que és el que recomanava en el malt)

Això vol dir que per una banda la densitat inicial ha estat més elevada que en totes les altres (1056 contra l'estàndard 1040 donada la presència de sucre en el malt) i que els grams per litre de sucre seran també molt més elevats (en total 1000 grams per 18 litres fan 55 grams per litre contra els 6,5 de l'altra vegada) tot i que els que faran la carbonatació, els que hem d'afegir encara, seran només 250 grams per 18 litres (13,8 g/l, encara més del doble que la última vegada)

Espero que no ens explotin les ampolles, i que la maduració/carbonatació (aquesta vegada de 6-8 setmanes) sigui correcta.

En resum:

Malt Llupolitzat "Grand Cru" de baixa fermentació.

-Densitat en embotellar: 1014 (si no canvia d'aquí al dissabte) ------> no va canviar
-Densitat en iniciar la fermentació: 1056 (degut a l'elevada presència de sucre en el malt)
-Sucre: 55 g/l (uns 1.000 grams per un total de 18 litres si no canviem d'idea d'aquí a dissabte)-----> finalment vam afegir 135 grams als 750 que ja tenia fent un total de 885 grams, una mica menys de 50 g/l. (7,5 g/l per la carbonatació)
-Total embotellat: està per veure, actualitzaré el post el Dilluns.--------> 18 litres, 32 ampolles de diverses capacitats.

Seguiremos informando.

A la foto s'aprecia la primera ampolla de la nova Sterna 3.0 Grand Cru.

Adeu Sr.Rojas

2008-01-28T17:33:00.000+01:00

Ja és oficial, desde Dissabte hem dit adéu al pis del carrer Rojas per anar a petar al carrer Mendez Nuñez.

La seu del Campionat d'SQL Feldwebel Kelso canvia a partir d'aquest any!

Trobarem a faltar molt l'acollidor pis on els nostres amics i nosaltres hem gaudit de moments inoblidables: grans partides d'SQL, alguna partida de rol, grans converses amb un got de whisky, amb cervesa, amb vodka, amb rom, amb vi, sopars, dinars, canelons, festes a la terrassa, festes al menjador, plantacions al terrat, cachimbes (en els últims temps sobretot)...

Molts records es queden allà, al pis més lluminós, el que té més esquerdes, el pis amb més terrasses (3), el pis sense calefacció, amb uns mobles de "qualitat", amb goteres, amb el terra que no s'embruta (o si s'embruta com a mínim no es veu) amb la taula extensible que dona per 4 partides simultànies (tranquils, al nou pis aquest tema ja està solucionat), amb el pis de dalt on podien dormir fins a 3 convidats alhora. Molta gent ha dormit al pis, així de primeres: Han Polo, Pèsol (els últims), el meu col·lega suec Markus (el primer), l'Aranya, Saitonman, La Valla Moreu (en una nit memorable en que la seva dona no sentia el timbre de la porta a les 2 o 3 de la matinada), Ballman, la Dúnia, totes les amigues de l'E de cop, i molta més gent que de ben segur em deixo.

És també el pis a on l'any 2005, en uns moments difícils vaig començar aquest blog, sense pensar gaire en què volia fer, només per matar el temps abans que el temps em matés a mi.

Bé en definitiva, un part de la nostra vida queda lligada al 3er 2ona del carrer Rojas. Esperem que el Sr. Mendez Núñez ens ofereixi ni que sigui la meitat de bons moments viscuts en aquests set (5+2) anys.

Els Packers i Favre

2008-01-23T16:14:00.000+01:00

Els Packers sempre han estat el meu segon equip a la NFL. Crec que després de la seva derrota a la final de conferència contra els Giants el passat dissabte era el moment de fer aquest post.

No sé perquè sempre m'ha agradat la mística, i sobretot el fred, que els envolta. Aquest Diumenge, els Packers jugaven a casa: a l'històric i absolutament impressionant Lambeau Field
i la temperatura al moment del kick off era de -1º...Farenheit! (això és -18,3º celsius, sense contar l'efecte del gèlid vent) i aquest tret diferencial els fa òbviament únics. No em ve al cap un altre equip en cap altre esport que pugui jugar a casa en aquestes condicions. Al llarg de molts anys s'ha dit que els Packers es beneficiaven d'això, i és que al llarg de molts anys no van perdre mai un partit de playoff (jugats casualment al mes de Gener) a casa.

Els Packers són desde principis dels 90 un equip seriós amb un gran QB (Favre) i diferents receptors de qualitat com Antonio Freeman o ara Donald Driver i Greg Jennings, amb defenses intermitents (les dels primers anys de Favre, amb el Defensive End Reggie White al capdavant destacaven també bastant) que determinaven si la temporada era bona o no: l'atac generalment ha estat bé en els anys en que Favre ha estat el QB titular. Favre ha estat titular en tots els partits dels Packers des del 20 de Setmebre del 1992 - us imagineu això en un jugador de futbol?-

Però abans que això els Packers ja eren un dels històrics de la NFL (amb 12 títols són l'equip amb més trofeus de la lliga, 9 títols abans de que s'instaurés el format Superbowl i 3 títols de la Superbowl: 66, 67 i 96, les primeres sota la direcció del mític entrenador Vince Lombardi que després ha donat nom al trofeu de campió de la Superbowl, i la última amb Favre de QB)

La ciutat, Green Bay (Wisconsin) té poc més de 100.000 habitants, i als fans dels Packers els anomenen "Cheeseheads" degut a la gran quantitat de formatge que es produeix a Wisconsin. Jo soc més dels Bengals, però també m'agrada el formatge.

General Forceps

2008-01-22T12:11:00.000+01:00

Si cliqueu en el títol del post, entrareu en el món de Fórceps, un llunàtic que es dedica a postejar barbaritats a diari. El post que us proposo en el link és hilarant (no se si real, això millor ens ho dirà un advocat) i és només una mostra del que es pot trobar en el blog d'aquest paio.

La veritat, jo em descollono cada vegada que hi entro. Passo a linkar-lo a la barra lateral perquè crec que val la pena.

La Consagració de la Primavera

2008-01-17T11:44:00.000+01:00

Vagi per endavant la meva completa ignorància del món de la música simfònica.

Ahir, a l'Auditori vaig gaudir d'una bona experiència en aquest món per primera vegada. L'obra en qüestió era La Consagració de la Primavera, d'Igor Stravinsky interpretada per la Joven Orquesta Nacional de España i l'experiència va ser molt positiva per inesperada.

Vaig triar aquesta obra per la proximitat de les dates (era un regal i no volia anar a parar al Març), i el que havia sentit és que no era precisament una obra de fàcil digestió.

La veritat és que l'espectacle va ser impressionant: l'obra té una intensitat i un "primitivisme" (com s'encarreguen de destacar al programa) que la fa molt especial i molt espectacular de veure en directe, i més si és la primera vegada que vas a un concert simfònic. Gran desplegament de corda, amb violins, violes, cellos, contrabaixos, percussió, en definitiva un bon exemple del que ha de ser un bon concert de clàssica.

No m'estranya per altra banda que Stravinsky escandalitzés París quan la va estrenar. L'obra no te res a veure amb el que jo havia escoltat de clàssica (principalment Mozart, Beethoven, Txaikovsky, Mahler i Rimsky Korsakov). La Consagració de la Primavera és molt més crua, menys refinada, o de manera més clara, molt més bèstia.

Queden ganes de repetir. Potser la tria anirà cap a quelcom més conegut, però com a iniciació va ser una vetllada molt interessant.

Promesas del Este

2008-01-15T15:59:00.000+01:00

L'altre dia mirant Promesas del Este em va venir al cap el llibre sobre el cinema independent que vaig llegir fa poc (Sexo, mentiras y Hollywood). Em va donar tota la impressió que aquesta pel·lícula en mans d'una productora com la Miramax dels 90 hagués donat molt més de si que dins de Universal. Dic això perquè em va semblar que podien haver-la allargat com a mínim 20-30 minuts més i el final probablement hagués estat molt més rodó: el guió donava per això i bastant més, i la impressió que em va quedar va ser que la van voler fer de 100 minuts per no fer-la massa "llarga" per a l'espectador standard que va al cinema.

Dit això per endavant, val a dir que la pel·lícula em va agradar força. La interpretació de Viggo Mortensen és molt bona, la fotografia excel·lent, i la noia (Naomi Watts) i els secundaris Vincent Cassel i (especialment) Armin Mueller-Stahl també estan a l'alçada.

El film s'endinsa en un tema interessant, les màfies de l'est, i David Cronenberg demostra que és un mestre en el tractament de la violència aconseguint escenes memorables com la de la sauna, la del prostíbul, o l'escena que obra la pel·lícula a la barberia. Penso que Cronenberg aconsegueix, sense utilitzar excessiva violència explicita (tot i que n'utilitza) que la càrrega de violència de la pel·lícula sigui molt més elevada del que sembla.

Sigui com sigui em sembla una proposta interessant de veure. Jo només vaig trobar a faltar més metratge que tanqués un guió que fins els últims minuts era magnífic i molt treballat.

Soinujolearen semea

2008-01-10T17:20:00.000+01:00

Amb un any i mig de retard arriba un post sobre un llibre que em van regalar pel meu 30è aniversari (gràcies pèsol) i que per diverses circumstàncies no he llegit fins el 2008.

Haig de dir per començar que l'he llegit en dues grans estones (una tarda a la vora de l'estufa de llenya de Montesclado, i aquest mateix matí en el vol Eindhoven - Girona, ahir a l'anada a les 6:20 del matí no vaig tenir nassos de posar-m'hi tot i les ganes). Amb això vull deixar clar que el llibre és de fàcil lectura, enganxa i molt.

A partir d'aquí, puc afegir que m'ha semblat un llibre molt, molt interessant.

"El hijo del Acordeonista" que és com s'ha traduït al castellà, parla de temes profunds i s'hi fica de potes, sense complexes, ja sigui l'amistat, les conviccions, la política (amb l'afegit d'estar situat al País Basc), l'amor, el fet d'haver de marxar de la pròpia terra... i tot això amb un fil conductor original (amb diferents narradors que enganxen la història de manera molt ben trenada) i amb molta classe. I és que Bernardo Atxaga escriu de manera elegant, i a més per sort ell és el seu mateix traductor al castellà, un gran punt al seu favor.

En resum és la història d'una manera de viure, a diferents llocs i amb diferents protagonistes però terriblement interessant en el seu conjunt.

Molt recomanable, especialment per als qui els pot interessar el País Basc, la guerra civil, i en general crec que per a tothom.

La veritat és que fins ara era un desconeixedor absolut de l'obra narrativa de Bernardo Atxaga però a partir d'ara pararé atenció a tot el que ha escrit (començant per la que sembla que és la seva novel·la més famosa Obabakoak -Los de Obaba-)

Le Combat Ordinaire

2008-01-07T17:46:00.000+01:00

Els que coneixeu el blog i/o em coneixeu, sabeu que una de les meves últimes obsessions comiqueres és la sèrie "Los Combates Cotidianos" de Manu Larcenet.

Doncs bé, llegint el bloc de l'esmentat Larcenet (per refrescar el meu rovellat francès i assabentar-me de les seves últimes novetats) veig que al Març del 2008 està prevista (a França) l'aparició del 4rt volum. No sé quan l'editaran aquí, però si surt a França ja tenim el primer pas fet.

Ja he parlat altres vegades de Los Combates Cotidianos, així que tampoc és plan de fer-ne gaire més propaganda: els que heu llegit la sèrie ja sabeu del que parlo, els que no, me la podeu demanar quan voleu.

Por qué he matado a Pierre

2007-12-31T16:37:00.000+01:00

Un còmic que em va agafar per sorpresa en el seu moment, perquè no coneixia ni el seu guionista (Olivier Ka) ni el dibuixant (Alfred) i tot i fullejar-lo a la tenda mai et pots fer la idea del que hi ha a dins fins que no acabes la lectura (En aquest cas, un segell estratègicament posat per l'editorial en la portada - Angoulème - Premios Esenciales 2007 és el que em va fer decidir del tot)

És un còmic molt ben estructurat (m'encanta la manera que té de començar els capítols) amb un dibuix que tot i no apassionar-me trobo que és molt adient a la temàtica de la obra. Una temàtica molt escabrosa que Olivier Ka presenta d'una manera d'allò més natural i entenedora. El dibuix em recorda molt al de Larcenet i penso que és perfecte per mostrar situacions d'angoixa del protagonista (com en el cas de Los Combates Cotidianos - aprofito per recomanar el blog de Manu Larcenet, per aprendre francès i endinsar-se una mica en el seu món. Teniu en el link en el seu nom, més amunt-)

No us explicaré de què va (perdria una mica de gràcia si ho faig) però és molt recomanable, per atreviment i perquè fora de la part més dura, mostra també un estil de vida que ja no tornarà.

Us deixo la contraportada en l'edició castellana:

"Pierre es un cura "rojo". Es guay. Es divertido. No es un cura, es un buen tipo. Es como si tuviera un nuevo tito. Uno de los buenos, que se rie, que canta, que te hace cosquillas."