Los Combates Cotidianos I i II de Manu Larcenet

Avui tinc ganes de parlar de còmics, i per diversos motius tinc ganes parlar específicament d’aquest còmic: Combates Cotidianos (parts 1 i 2) de Manu Larcenet. Suposo que m’han entrat ganes perquè fa poc el vaig recomanar a un amic (i el vaig deixar) o poder perquè l’acabo de rellegir, però el cas és que m’han entrat ganes de parlar-ne, i em venen al cap un munt de coses que se’n poden dir:

- Que és un gran còmic: és obvi, la primera part va guanyar el premi a la millor obra a Angoulême 2004
- Que és un còmic de lectura fàcil: el dibuix està al servei del guió i el guió és realment interessant i àgil: què més es pot demanar a un còmic?
- Que és un còmic compromès: molt bé, poder no és un al·legat sindicalista, però la reflexió hi és, sobretot a la segona part.
- Que és un còmic senzill: no és pretenciós, no té un guió ni un dibuix recarregats.
- Que és un còmic que fa pensar. Això és una de les característiques que més em van agradar quan el vaig llegir per primera vegada; fa reflexionar, i a més sobre diversos temes: la parella, la casa, la feina, l’amistat, la societat, la malaltia, la vida en general.
- Que té sentit de l’humor : és a dir, que tota aquesta inducció a reflexionar no implica que el còmic sigui feixuc o avorrit, si no que cada vegada que el protagonista aixeca els braços i diu “petas de los gordos!” , a mi, em fa riure.
- Que en definitiva, no tot el que ve de França és dolent…

Aprofitant que n’he parlat, i recollint el segon punt del meu discurs, m’agradaria aprofitar per trencar una llança en favor d’aquest tipus de còmics. Últimament m’he trobat amb còmics en que el dibuix no està al servei del guió, on el guió és, en molts casos, una excusa per mostrar les habilitats artístiques del dibuixant. Jo penso que això no ha de ser així, penso que un còmic ha de ser equilibrat, i el que s’ha de fer és explicar una història d’una manera en que el guió no es mengi el dibuix i el dibuix no es mengi el guió. Acostuma a passar que un dibuix amb massa protagonisme fa que la lectura no sigui fluïda, i això al meu entendre és el que mata un còmic: si vull lectura menys fluïda, em compro un llibre.

En definitiva, i per tancar una mica amb el que he començat: Los Combates Cotidianos (I i II) és un dels millors còmics que he llegit.