>

divendres, 17 de febrer del 2006

Norwegian Wood: els Beatles? no, Murakami.

Per seguir amb el quartet dels meus interessos "culturals" (cine, còmic, novel•la i música) he decidit parlar de la última novel·la que em va enganxar: Norwegian Wood (aquí titulada no se sap ben bé per què "Tokio Blues") de l'Haruki Murakami. La va publicar Tusquets l'any passat, i la traducció pel que vaig poder comprovar no és gaire acurada (te un parell d'errors importants que no val la pena comentar: els podeu buscar si la llegiu).

Sigui com sigui el llibre em va tenir completament enganxat un parell o tres de dies sencers a Formentera aquest estiu passat; per què? doncs perquè tot i que no considero que un dels meus atributs principals sigui la sensibilitat, tampoc no soc en Chuck Norris, i la veritat és que aquest llibre em va portar molts sentiments al cap quan el llegia. Penso que és la seva característica principal, tot i així suposo que els sentiments que desperta poden variar de persona a persona, però en tot cas no crec que us deixi indiferents (a no ser que sigueu igual de sensibles que el Chuck, que tot és possible)

Està molt ben escrit, i sobretot és molt, molt original: per la temàtica, pel tractament que fa dels personatges, i suposo que també en certa mesura perquè està ambientat al Japó. De fet per mi va ser la primera aproximació a qualsevol tipus de literatura japonesa i la veritat és que em va sorprendre. El fet de veure com era Tòkio als anys 60 (o més concretament com podia haver estat la vida d'un jove a Tòkio als anys 60) li dona un valor afegit a una novel·la interessant ja per si sola.

Alguns potser diran que aquest llibre te un cert punt depriment... mmm potser ho podria semblar per la temàtica, però a mi no em va donar aquesta sensació en cap moment, ans al contrari. Va haver-hi passatges molt divertits (sobretot amb el personatge secundari “tropa-de-asalto”) i en general quan vaig acabar de llegir el llibre tenia més una sensació d’haver llegit quelcom molt especial que no pas d’haver llegit quelcom molt depriment.

Trobo que és un llibre, en resum, molt recomanable per a qui es vulgui endinsar una mica en una literatura diferent (per japonesa) i especial (per ser de Haruki Murakami).

Etiquetes de comentaris:

5 Comments:

Anonymous Anònim said...

Estic totalment d'acord amb tú.
Crec no és podia definir millor.
A mi també em va enganxar molt aquest estiu a Formentera.
El llibre t'endinsava dins un altra pais, era com està allà i sentir el que els personatges sentien...
No sé a mi m'ho va transmetre realment.
Totalment d'acord amb en Victor

Per cert ja que estàs endinsat dins el mont de la cultura que tal parlar de l'obra de Treatre que varem mirar l'altra dia??? També molt interessant, no creus???
Bé ja em diras!

dv. de febr. 17, 09:04:00 p. m.  
Blogger jeffreyabbot said...

Ole mi niña!

ds. de març 04, 01:21:00 a. m.  
Blogger jeffreyabbot said...

Ole mi niña!

ds. de març 04, 01:21:00 a. m.  
Anonymous Anònim said...

Encara que façi un any d'aquest post, jo me l'estic llegint ara i haig de dir que m'està agrandant força...

Mònica ja se l'ha llegit i també li ha agradat, diu que trist moltes vegades però interesant.

Com diu la Midori el mon es com una capsa de galetes...
frase preferida de la mònifrei...

dv. de febr. 09, 09:00:00 p. m.  
Blogger jeffreyabbot said...

deu meu...un any...com passa el temps...

m'alegro que us agradi!

dl. de febr. 12, 09:55:00 a. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home