Lenny

Aprofitant les vacances, l'altre dia vaig tenir l'oportunitat de tornar a veure "Lenny" el biopic protagonitzat per Dustin Hoffman el 1974, que fa un retrat de la vida de Lenny Bruce, el còmic que va revolucionar al llarg dels 60 els escenaris americans i que molta gent considera ara pare de la "stand up comedy".

La pel·lícula és un exercici arriscat del director Bob Fosse filmada en rabiós blanc i negre i que utilitza entrevistes (fictícies) amb la primera dona de Lenny, amb el seu representant, i amb la seva mare per donar-nos una imatge de la persona al mateix temps que ens ofereix parts dels seus monòlegs per donar-nos una imatge del personatge. Certament jo crec que ho aconsegueix.

No obstant és arriscada, com deia abans, per diversos motius: la utilització que fa del blanc i negre Bruce Surtess, responsable de la fotografia, dona un aire molt dur a les imatges. El ritme pausat, estil documental, amb la inserció dels monòlegs entre mig fa que no ens trobem davant d'un film de tarda de Diumenge, si no més aviat davant d'un film per gaudir de nit (poder soc jo que tinc manies, però penso que és important quan es veuen segons quines pel·lícules). El muntatge és també destacable, mostrant un puzzle perfectament encaixat de monòlegs-entrevistes-monòlegs...

D'altra banda, Dustin Hoffman fa un dels millors papers de la seva carrera sense cap mena de dubte. Sortosament ara només cal passajar-se per la xarxa per trobar monòlegs del gran Lenny Bruce i comparar-los amb els que fa Dustin Hoffman al film: impressionant. També cal destacar, per entendre la duresa que te la proposta de Fosse, la utilització que fa aquest de llargs plans sense veu però amb una força narrativa brutal, com el moment en que Lenny prova amb la seva dona de ficar una segona dona al llit, o el punt àlgid de la pel·lícula amb el pla seqüència de Lenny en bata fent una actuació completament passat d'heroïna.

Consideracions cinematogràfiques apart, em va fer reflexionar sobre com avança la societat i com la majoria de vegades ni ens n'adonem, oblidant que certes coses fa 50 anys eren (lamentablement) bastant diferents.

Lenny va ser un avançat als seus temps, un agitador, un revolucionari de la comèdia, en una època en que la comèdia americana es basava en acudits "blancs"sobre coreans sense cap referència al sexe, la religió, o la política. Va anar contra el sistema i contra la moral (poder millor la doble moral) americana que per una banda entrava en guerres com la de Vietnam i per l'altra s'escandalitzava perquè algú pogués fer servir el terme "cock-sucker" davant d'una audiència per considerar-lo obscè.

A Lenny Bruce el van detenir en nombroses ocasions. La primera a l'Octubre del 1961 a San Francisco per utilitar la paraula "cock-sucker" i per fer un joc de paraules amb la preposició "to" i el verb "come". Es va dedicar al llarg de la seva carrera (pràcticament en exclusiva patejant-se clubs, va sortir molt poc en televisió) a fer defenses de la llibertat d'expressió, i a carregar contra el feixisme, el racisme o la intolerància, amb una mala hòstia increïble, fins que va acabar completament arruïnat (pels costos dels constants judicis a que era sotmès) i es va suïcidar amb una sobredosi de morfina.

Algú es pot imaginar alguna cosa similar a dia d'avui? crec que la majoria de patètics còmics (?) peninsulars imitadors de Letterman (això és una altra història) li deuen molt a un paio com Lenny Bruce.