MO-JO! MO-JO!

Friday Night Lights va ser una sorpresa. Una sorpresa de com a mínim fa 2 o 3 anys. Dic que va ser una sorpresa perquè he vist bastants pel·lícules de futbol americà i ja sé de quin peu calcen. Aquesta en concret és profunda (ara ho explico) i té un punt cru, realista, com Any Given Sunday tenia un punt salvatge, El Rompehuesos (The Longest Yard) tenia un punt còmic o Rudy tenia un punt vomitivament edulcorat.

Puc dir que Friday Night Lights va entrar fàcilment en el meu petit Olimp particular de pel·lícules de gènere (Futbol Americà en aquest cas) que estava copat únicament fins aleshores per Any Given Sunday. Són dos films diametralment oposats: Any Given Sunday parla de la part glamourosa i profesional del futbol americà, d'una manera bastant bèstia, però mostrant molt bé els estereotips: el QB blanc de gairebé quaranta, ortodox, amb experiència, sense motivacions i al final de la seva carrera que és indiscutible fins que apareix la bèstia parda negra, el QB anàrquic sense experiència que aprofita la oportunitat i fa explotar l'equilibri en el vestuari. A més ens presenta l'entrenador que no sap que fer per recuperar l'equip enfonsat, la presidenta que hereta l'equip i es passa totes les tradicions pel forro... Bones interpretacions de tots, de Dennis Quaid especialment fent de Jack "Cap" Rooney, un Dan Marino de pega.

En contrapunt, Friday Night Lights (basada en un llibre de Buzz Bissinger) ens mostra l'altra cara del futbol americà, el 1988 l'equip d'institut d'una petita ciutat de Texas a on tothom viu pendent del futbol americà i que és la única "esperança" en les vides de moltes persones. És la cara fosca, gent que després d'aquella temporada van treballar en fàbriques, o es van fer venedors de cotxes. Un magnífic Billy Bob Thornton interpreta l'entrenador Gaines, que vol que els seus homes arribin a la perfecció (entesa per ell, és clar: "Ser perfecto es poder mirar a tus amigos a los ojos y saber que no les has fallado. Quiero que cada uno de vosotros ponga a los demás en su corazón para siempre. ¿Podéis vivir ese momento con la mirada limpia, con amor y alegría en el corazón? Si podéis hacerlo, entonces sois perfectos") els jugadors es divideixen entre els que saben que quan acabi aquella temporada no tornaran a jugar mai més a futbol i apuren les seves opcions, fins als que esperen poder anar becats a la universitat per seguir jugant, i qui sap si algun dia ser professionals. Mostra una realitat bastant crua, d'un poble que "ofega" perquè viu només pel futbol americà.

Si encara no l'heu vista definitivament val la pena, encara que no us agradi el futbol americà.