Diari de Tiquicia 12 (i últim)

Vaig pensar que ja que la sèrie m'havia quedat penjada, podria esperar a que fes un any per donar-la per tancada. Aquest dijous farà un any que vam marxar a Tiquicia (podeu seguir les meravelloses -lease soporíferes- notes de viatge cercant els tags "Tiquicia")

Diari de Tiquicia 12, Poás i tornada


Camps de cafè a les faldes del Poás

24/07/07


Ens llevem a les 5:30 per aprofitar el matí abans de marxar visitant el Volcán Poás. Ens dirigim cap a Alajuela (seu de la LDA) des d'on comença l'ascensió al volcà per una bonica carretera. Ens assabentem que el color dels autobusos a les ciutats Ticas són els mateixos que els dels equips de futbol: així els busos alajuelenses són vermells i negres, com La Liga (LDA), mentre que a San José són liles, com el Monstruo.A mesura que pugem les vistes són espectaculars: camps de cafè a la falda, vistes de l'Irazú i del Chirripó al fons, tota la ciutat d'Alajuela i fins a Puntarenas (al mar).

Un cop arribats al parc del volcà (7$ per cap, 1600 colones pels residents -som gairebé els primers en arribar-) podem veure l'immens cràter (1,3 Km) amb la llacuna al mig d'un color indefinit (entre blanc i verd) amb moltes fumaroles de color groc al temps que notem la forta olor de sofre per tot arreu. De ben lluny, a l'esquerra, s'aprecia l'Arenal (hagués estat irònic si no l'haguéssim pogut veure de prop a causa de la boira i el poguéssim haver vist des d'aquí)

Després d'acostar-nos també a la llacuna del Poás fent una passejada, hem iniciat el retorn, parant per dinar cap a les 11:00 en un petit poble anomenat Fraijanes. Allà he pres l'últim casado del viatge i la última Imperial.

Després hem seguit avall cap a l'aeroport Juan Santamaria d'Alajuela mateix, des d'on surt el nostre vol de tornada. En arribat, paguem els "impostos de sortida" (26$) i de fet el poc destacable de l'estància a l'aeroport és una bonica discussió al voltant del nom del poble on havíem dinat: ella Freijoles, jo Fraijures (una noia que feia una enquesta de satisfacció sobre la nostra estància ens treu de dubtes: Fraijanes). Embarquem a les 16:·00 hora Tica.

En arribar a Madrid, dues grans noticies han acaparat titulars els dies que hem estat fora: "apagón" a Barcelona i la portada del Jueves amb els prínceps. Només arribar i veure els diaris ja en sentim com a casa.

Al vol de tornada acabo la lectura de "It doesn't take a hero" l'autobiografia del general Norman H. Schwarzkopft que m'ha acompanyat gairebé tot el viatge. Òbviament aquest serà el llibre que sempre associaré a aquest viatge, com el Tokio Blues de Murakami sempre em portarà a Formentera 2005. Ha estat una lectura sorprenent: el vaig agafar al Coco Loco (Puerto Viejo de Talamanca) al principi del viatge per fer temps a l'hamaca abans de dormir, i finalment ha resultat una lectura d'allò més interessant, un llibre dels que enganxa. Molta informació interessant sobre la guerra del Vietnam, i sobretot la primera Guerra del Golf (amb Bush pare al capdavant)

En resum, deixem enrera moltes coses en arribar a Barcelona, des de la Imperial fins els volcans, passant per els iguanes, el gallo pinto, els muchisisimo, els cocos, les hamaques, els avançaments suïcides, el TLC... mi corazón dice no, ¿y el tuyo?

El meu diu PURA VIDA.