Diari de Tiquicia 3

Diari de Tiquicia 3: Puerto de Viejo de Talamanca, primeres impressions de Tiquicia i Playa Cocles


Playa Stanford, a Puerto Viejo

14/07/08

Gran encert el Coco Loco Lodge (portàvem referències) : cabines individuals separades les unes de les altres amb bany i mosquitera (imprescindible) amb una hamaca i una cadira al porxo i un gran jardí. Després d'una nit a Puerto Viejo, les coses es veuen d'una altra manera, ja comencem a tenir una visió de diversos punts claus per entendre els Ticos: estan terriblement orgullosos de no tenir exèrcit, i també que són (diuen) l'únic país de la zona que sotmetrà a referèndum el TLC (Tratado de Libre Comercio) que ha de regular les relacions comercials dels països centreamericans amb els EUA. Sembla que en general la gent està a favor, tot i que pel carrer i les carreteres es poden veure gran quantitat de símbols en ambdues direccions: un de molt típic és "Mi corazón dice no, ¿y el tuyo?" que els partidaris del sí han fet seu (plagiant la idea original dels del no) creant-ne un que diu senzillament (i com a resposta): "Mi corazón dice sí". El gran argument dels que volen el tractat és que pensen que pot ajudar a liberalitzar sectors de l'economia que ara controlen empreses estatals, principalment les comunicacions, on només tenen un operador: el ICE (Instituto Costarricense de Energia) que controla internet i la telefonia a tota Tiquicia.

Vista de l'habitació que teníem al Coco Loco Lodge

També ens ha sobtat bastant veure a les carreteres uns cors pintats al paviment en color groc. ens expliquen que els pinten allà on s'ha donat una accident amb víctimes, per acollonir al personal. La veritat és que els Ticos no en fan gaire cas, i en general condueixen com suïcides, avançant de manera temerària a tot arreu: en rectes, en corbes, en canvis de rasant, en corbes amb canvi de rasant... S'ha d'estar 100% al volant perquè no saps per on et sortirà un Tico fent una burrada al volant. Les carreteres, a més, són un desastre: plenes de forats, amb grans parts (pobles sencers) sense pavimentar, un munt de passos estrets, ponts amb entrades per un sol cotxe... la sort és que no hi ha molt volum de trànsit. Els autobusos, per cert, són els suïcides nº1. Al llarg del dia ens creuem diverses vegades amb l'autobus que uneix Puerto Limón amb Sixaola (a la frontera amb Panamà) i fa por.

Una altra cosa de la que se senten molt orgullosos és de tenir una escola per cada 10 nens. De fet ens expliquen que el govern està "obligat" a construir una escola en qualsevol comunitat que ho sol·liciti i tingui un mínim de 10 nens. Així s'entén perquè es veuen escoles per tot arreu amb els seus camps de futbol al cantó. Em pregunto si no s'han plantejat mai d'aplicar economies d'escala.

Constatació: el repel·lent de mosquits pringa força, i a més té poca utilitat real.
Constatació: és millor canviar dòlars per colones al banc, i pagar amb colones: ens donen 103.050 Colones per 200$ (516 c/$), molt millor que el canvi a les tendes.

En bicicleta, ens dirigim cap a Playa Cocles, per gaudir per primera vegada de les platges del Carib. Playa Cocles està entre Puerto Viejo i Manzanillo, a tocar de Puerto Viejo, just passada la platja d'Stanford. Ens sobta que només hi ha una petita zona a on ens podem banyar, perquè els guarda costes tenen posada la bandera vermella (la ressaca és forta) L'aigua està calenta, i els surfistes ens mostren perquè la zona té fama de ser una de les millors platges pel surf de Tiquicia. La veritat és que no hi ha gaires turistes, i els ticos prefereixen quedar-se a la ombra de les palmeres més que prendre el sol. La sorra és fina i còmoda, però la platja està plena de cocos i branques caigudes (per la pluja)

A l'hora de dinar tastem el "ceviche", plat típic del carib (peix marinat amb lima i espècies) i també el "casado" (arròs i frijoles, separats). Fa dies que mengem també "Gallo Pinto" (els mateixos arròs i frijoles, però junts) Després migdiada a l'hamaca del Coco Loco, quin luxe. A les cases, la música sona tot el dia, reagge majoritariament. A la nit cauen quatre gotes, però la pluja ja no espanta, donat que fa calor i és molt intermitent.

Tinc por de no tenir llibre per l'avió de tornada (a l'anada vaig llegir el clàssic sobre Tiquicia del Mendiluce "Pura Vida" i en aquests dies m'havia rellegit "El Juego de Ender" d'Orson Scott Card, així que decideixo guardar-me el llibre que duia de Bernardo Atxaga ("El hijo del acordeonista") i agafar en préstec del Coco Loco l'autobiografia del general Norman H. Schwarzkopf ("It doesn't take a hero") que algun americà havia deixat amablement al Coco Loco, per omplir les hores mortes que podem tenir, com aquesta mateixa nit, a l'hamaca, fent venir la son.