Scarface i el pas del temps

L'altre dia veient "Scarface" (el remake de la peli dels anys trenta que va fer Brian de Palma amb accent cubà i adaptació a la realitat dels anys 80) vaig veure clar que hi ha pel·licules que no saben envellir.

En aquest cas és una llàstima, perquè sota el meu punt de vista el principal culpable d'això no és Al Pacino (Tony Montana encara aguanta prou bé, i la seva interpretació, és antològica), tampoc cap dels altres actors (l'esquelètica yonki Michelle Pfeiffer, o el magnat vingut a menys F.Murray Abraham) ni el guionista Oliver Stone que va fer un guió força entretingut, amb uns diàlegs totalment passats de voltes i una càrrega de violència que després també utilitzaria en els seus films com a director. Per a mi, el culpable ni tan sols és Brian de Palma, que va aconseguir rodar seqüències amb una tensió molt destacable com la compra-venda de droga al motel que dona començament a l'escalada de violència de la pel·licula i que és realment espectacular... bé poder Brian de Palma si que és una mica responsable, si suposem que va ser ell (i no el productor Martin Bergman de Universal) qui va triar el gran culpable: Giorgio Moroder el compositor de la música.

La música d'Scarface mereix capítol apart. En mig dels 80, al senyor Moroder no se li va acudir altra cosa que posar sintetizadors a tota la obra, fet que dona a la música un caire surrealista que no encaixa de cap manera en la pel·licula (dubto que encaixes en els 80 quan es va estrenar) i que ara es veu absolutament desfasada i fora de lloc. I és que la plaga dels "moderns" sintetitzadors va fer molt de mal als anys 80, gairebé tant com els Smiths.