Hana-Bi: Takeshi Kitano i les odioses comparacions

Després de veure "Hana-Bi" fa una setmana vaig decidir deixar uns dies abans d'escriure aquest post. Principalment ho vaig fer per tenir una visió una mica més acurada i no tan influenciada pel que acabava de veure. La veritat és que una setmana després la impressió és la mateixa: "Hana-Bi" és sense cap mena de dubte una petita obra mestra.

Un cop acaba la pel·lícula et queda la sensació de que has vist quelcom molt especial: una fotografia molt cuidada, una música deliciosa, uns silencis que "parlen" (tal i com em va suggerir l'Encarna) i un moviment de càmera que fa del cinema de Takeshi Kitano una experiència única. Perquè pensant una mica, això és el que fa el cinema de Kitano diferent dels demés, i això és el que fa que una pel·lícula amb molta violència sembli tota ella una gran poesia. Kitano aconsegueix que el ritme vagi portant-te, i que els silencis i els flash-backs donin "Hana-Bi" aquest toc de genialitat que fa que sigui imprescindible per tothom. Després, cadascú que la interpreti com vulgui...

El fet de veure "Han-Bi" només un parell de díes després de "V de Vendetta" em va fer adonar que aquesta última era molt pitjor del que vaig pensar en sortir de veure-la. De fet, "V de Vendetta" no és una pel·lícula dolenta, i la Natalie Portman fa un molt bon paper. El problema és que un còmic amb molta profunditat no es pot adaptar en una pel·lícula de dues hores, i el més important, per què sempre a Hollywood han de canviar els finals de llibres i còmics adaptats? Bàsicament en aquest cas els finals són totalment oposats: en una, és un exercici d'inteligència i poesia ("Hana-Bi"), en l'altre una mostra del pitjor Hollywood ("V de Vendetta").