Diari de Tiquicia 4

Diari de Tiquicia 4: Reserva de vida Silvestre Gandoca-Manzanillo



Mono "Congo" a la reserva silvestre Gandoca-Manzanillo

15/08/07

Gairebé a les 9:00, sortim del Coco Loco cap a la reserva. Avui només tenim un objectiu, visitar el Refugio de Vida Silvestre Gandoca-Manzanillo de cap a peus. Ens assabentem que el refugi és privat, al contrari que la gran majoria de parcs. En aquest cas, la gent pot comprar-hi terreny (tot i que està restringit a una distància mínima del mar) però després només poden construir en una superfície d'entre el 2 i el 20% del total que posseeix cada propietari.

Fruit del Noni

Arribem a Manzanillo i ens hem d'esperar una estona a que arribi un guia (és diumenge, estava a la platja amb uns amics) i fent sudokus em deixo oblidat el boli blau completament pringat de Relec que havia estat fent servir tots aquests dies. Un cop arriba el Carlos (el guia) ens encaminem cap a la platja per començar la visita, i aquí comencem a fer-nos una idea de la varietat d'animals que es poden trobar a Tiquicia. Al llarg de la visita veiem de tot: arbres de manzanillo (verinós, tot i que semblen petites pomes), nonis (un estrany fruit que diuen té propietats curatives, dormideras (planta sensible al tacte que s'arronsa quan la toques), sorra volcànica rica en ferro que fa que si acostes un imant al terra la sorra quedi enganxada, guayabes (fruit típic de la zona), cocos (un home ens ha fet una demostració espontània -el volia menjar- de com s'obre un coco en 30 segons amb un matxet) tèrmits, que ja havíem vist a Tortuguero (aquí el Carlos, a més d'explicar-no que els tèrmits només mengem fusta morta, i que són bons pels arbres perquè els ajuden a netejar la fusta que va morint, ens fa una demostració de que 150 tèrmits tenen tantes proteïnes com un bistec i se'n menja unes quantes amb el dit...), un esquirol (té set, i està obrint un coco per beure'n el suc), una culebra petitona i groga, no gens agressiva (tècnicament anomenades oropeles) una "pájaro carpintero" (amb el seu soroll característic, està fent un forat a l'escorça, com no podia ser de cap a altra manera), una papallona (completament mimetitzada amb el terra, com es pot apreciar a la foto d'una mica més amunt a l'esquerra) palmas caminantes (arbres que tenen les arrels com si fossin potes i que poden moure-les lleugerament per encarar-se al sol), formigues "cortadoras de hojas" (que fan grans fileres per carregar fulles i dur-les als formiguers on formen capes fulles-sorra-fulles perquè no es desfacin quan plou)....

Casa a dins de la Reserva

En arribat a la llacuna central, veiem un parell de tortugues (cap novetat a aquestes alçades) i el segon caiman des que estem a Tiquicia (aquest impressiona més tot i estar més lluny perquè aquí no estem a sobre d'una barca...) Seguim el tour i veiem aranyes de tela daurada (ja n'havia tasta la tela a Tortuguero, aquí veiem també els mascles, petitons que sempre estan als voltants de la femella), una papallona búho (impressionant) i veiem, més endavant una casa en mig de la reserva.

Mariposa búho

El guia ens comenta que la casa pertany al Luis, amb qui ens hem creuat minuts abans, un treballador de la construcció de Manzanillo. Pel que ens explica, la casa ja pertanyia al Luis abans que la zona es convertís en reserva, i per tant li han deixat conservar-la. Sento curiositat per saber com s'ho fa aquest home per anar cada dia a treballar al poble si només pot fer-ho a peu, i la distància és d'una hora i mitja aproximadament. La resposta del Carlos és prou clara: no treballa cada dia... de fet al poble la gent no acostuma a treballar cada dia (aquests Ticos són la hòstia).

Aranya de la família de les taràntules

Curiosament, molt a prop de la casa, on menys ens ho esperem, ens trobem un arbre amb una família sencera de monos "congo" que estan menjant i passant l'estona. Em faig un fart de fer fotos. Més endavant, varies fileres de formigues "cortadoras de hojas" (si treballen vol dir que no plourà) i una mica més enllà una aranya enorme (la més gran que veurem a Tiquicia) de la família de les taràntules.

La petita terciopelo

En el recorregut de tornada seguim veient multitud d'animalons varis: que si una chicharra (les hem sentit al llarg d'aquests dies en moltes ocasions), una altra culebra (aquesta blanca), una ranita roja venenosa com les de Tortuguero (aquí també n'hi ha forces) un sapito, i la reina de la visita, una serp "terciopelo" molt verinosa que fa que el guia s'acolloni una mica (i nosaltres també) i ens faci fer una petita volta per evitar-la. Teòricament és una de les dues serps més verinoses de Tiquicia, i el seu verí triga només 40 minuts en fer efecte, paralitzant els músculs fins arribar a paralitzar el cor (al contrari de molts verins que ataquen el sistema nerviós). Després d'un altre pájaro carpintero i un centpeus, arribem per un petit camí asfaltat de cocos caiguts a la platja entre Punta Mona i Punta Manzanillo (Miss May Point) En resseguir la platja creuant entre les roques de coral, un coco assassí caigut d'una palmera a traïció m'ha rebotat a la tíbia abans de caure a l'aigua, com en un partit de futbol de les Tanga però sense espinillera. M'arriba a caure al cap i vaig a l'aigua segur.

Coco Assasí

En arribat a Miss May, podem gaudir d'una vista espectacular: a la dreta Punta Mona, a l'esquerra, el poble de Manzanillo queda totalment amagat (el Carlos ens explica orgullós que ho fan per respectar el paisatge) després Punta Uva, Puerto Viejo, i Cahuita. Al fons, ens diu, s'aprecia Puerto Limón, però jo no arribo a veure-ho.En tornant cap al poble encara veiem crancs i ermitans, però el tour s'ha acabat.

Vista de Manzanillo des de Miss May Point

En tornar cap a Puerto Viejo anem a dinar i al restaurant estan posant per la tele la final de la Copa Amèrica, i podem veure com el Brasil (amb un equip B, sense grans estrelles) està destroçant a la millor Argentina (pel Brasil reconec a Robinho, Baptista, Daniel Alves, Vagner Love i Gilberto Silva; per l'Argentina reconec Abbondancieri, Heinze, Milito, Ayala -com canta- Riquelme, Messi, Cambiasso i imagino Mascherano, Crespo i potser Tévez però aquests no els acabo de veure)
Demà Cahuita, i el viatge cap a l'Arenal: el Caribe quedarà enrera.