Diari de Tiquicia 8
Diari de Tiquicia 8: Reserva de Monteverde, viatge cap al Pacífic i arribada a Tamarindo
Vista de la Reserva Bosque Nuboso de Monteverde
19/07/07
Al matí, ens llevem veient que el Cloud Forest Lodge és el millor hotel des que estem a Tiquicia, i amb molta pena el deixem per fer una visita a la Reserva Bosque Nuboso de Monteverde (que ens queda ben a prop) i després dirigir-nos ja cap a la costa del Pacífic, a Tamarindo.
Queda clar des de bon principi que si Tortuguero és el bosc de les ranitas rojas venenosas, Cahuita el de les sargantanes i Manzanillo el de les aranyes, Monteverde és el bosc dels centpeus (a la foto). El bosc no ens sorprèn gaire en comparació amb els altres, donat que hi ha força menys fauna. No obstant, en la passejada de dues hores podem veure la divisió continental (a una banda Atlàntic-Carib i a l'altre Pacífic) i observar molta de la flora que hem vist als altes parcs en tota la seva plenitud (grans arbres estranguladores com no n'haviem vist enlloc).
Carretera Monteverde-Las Juntas
A les 11:30 aproximadament agafem el cotxe i comencem el viatge que ens durà a Tamarindo passant per Las Juntas, Cañas, Bagaces, Liberia, Comunidad, Guardia, Belén, San Pedro, Santa Ana, Puerto Golpe, Huacas, Santa Rosa, i Villareal. Arribem a Juntas a les 13:00 (Las Juntas està a 30 km de Monteverde) La carretera és tan dolenta o pitjor que la que va cap a Tilarán amb rocs en lloc de paviment. En el camí agafem a una senyora que està esperant el bus (que passa a les 17:00) o algú que la baixi cap a Juntas. És mestra en un kindergarten. La deixem a Juntas i aprofitem per fer la única trucada a Espanya del viatge: 3.000 Colones (uns 6 $ poc més de 4,5€) donen per 9 minuts 42 segons de conversa trucant a un fix des d'una cabina amb els que aquí anomenen targetes "colibrí" (de les que rasques i t'aparaeix un número per fer la trucada)
En pocs minuts arribem a la Interamericana. Es prepara tempesta. La Interamericana, la carretera principal que creua tot el país des de Nicaragua fins a Panamà, té dos carrils (un per cada sentit) , no te marges, no te línia divisòria, hi circulen ciclistes, tractors i està plè de gent als costats cada cop que creues un poble. Als 5 minuts d'entrar-hi ens agafa la tempesta i decidim parar a dinar i seguir més tard. Una estona després, encara plovent, a Libèria deixem la Interamericana per endinsar-nos al Guanacaste més de costa, i ens dirigim cap a Belén, on la tromba d'aigua ja és impressionant.
La Interamericana, la carretera principal de Tiquicia en un dia de tempesta.
Em recorda quan plou al Maresme al Setembre i baixen les rieres amb la diferència que aquí ja porta més d'una hora plovent, a més l'aparell elèctric és molt fort, tant que ens cau un llamp a uns 15-20 metres cap a l'esquerra quan estem travessant un poble. L'ensurt és impressionant, perquè el soroll és eixordador, i totalment inesperat (per proper).
Cap a les 17:30 arribem a Tamarindo i la primera impressió és dessoladora (ja estem acostumats a que ens porti unes hores adaptar-nos a cada nova destinació, però en aquest cas és terrible) La idea és que podria ser Lloret fa 40 anys amb carrers sense asfaltar i hotels en construcció per tot arreu. En 10 anys Tamarindo no valdrà res, mentre que fa 10 anys (abans que arribessin els surfistes) era un poble de pescadors amb uns centenars d'habitants. Tot al contrari que al Carib (a Manzanillo, des de Punta Miss May no es veu el poble de Manzanillo perquè està a segona línia de mar) veiem construccions de 3-4 pisos a tocar del mar, i un munt de cases que han de costar molt diners també a primera línia de platja. Per sort com totes les altres vegades és qüestió de temps. Trobem la pensión Chocolate amb la seva habitació amb hamaca i la seva piscina i ens anem a veure la posta de sol.
Les restes de núvols fan que la posta de sol no sigui tan maca com hauria pogut ser, però no ens podem queixar. A sopar, a dormir, i a veure si l'endemà podem anar per primera vegada a la platja al Pacífic.

Posta de sol a Tamarindo
19/07/07
Al matí, ens llevem veient que el Cloud Forest Lodge és el millor hotel des que estem a Tiquicia, i amb molta pena el deixem per fer una visita a la Reserva Bosque Nuboso de Monteverde (que ens queda ben a prop) i després dirigir-nos ja cap a la costa del Pacífic, a Tamarindo.
Carretera Monteverde-Las Juntas
En pocs minuts arribem a la Interamericana. Es prepara tempesta. La Interamericana, la carretera principal que creua tot el país des de Nicaragua fins a Panamà, té dos carrils (un per cada sentit) , no te marges, no te línia divisòria, hi circulen ciclistes, tractors i està plè de gent als costats cada cop que creues un poble. Als 5 minuts d'entrar-hi ens agafa la tempesta i decidim parar a dinar i seguir més tard. Una estona després, encara plovent, a Libèria deixem la Interamericana per endinsar-nos al Guanacaste més de costa, i ens dirigim cap a Belén, on la tromba d'aigua ja és impressionant.
La Interamericana, la carretera principal de Tiquicia en un dia de tempesta.
Un dels molts hotels en construcció a Tamarindo
Les restes de núvols fan que la posta de sol no sigui tan maca com hauria pogut ser, però no ens podem queixar. A sopar, a dormir, i a veure si l'endemà podem anar per primera vegada a la platja al Pacífic.
Posta de sol a Tamarindo
Etiquetes de comentaris: Tiquicia
0 Comments:
Publica un comentari a l'entrada
<< Home